- Els homes també tenim hormones internes que desconeixem. A vegades es desestabilitzen sense saber el motiu i tenim una sensació de malestar que dura uns quants dies. No cal donar-hi més importància que la que té, simplement s’ha de deixar passar. Si aquest mal estar dura més d’una setmana és possible que hi hagi alguna causa que la provoqui i haurem d’estudiar que és per posar-hi solució.
- Acceptar que hi ha processos químics que no controlem. No podem lluitar contra el que sentim, el que podem fer és canviar la manera de gestionar-ho. El dol, per exemple, són diverses fases que passem quan patim una pèrdua. Seran unes fases més intenses o menys en funció de cada persona o de l’apego a allò perdut però les fases hi seran per molt que intentem negar-ho.
- Quina part del meu temps (100%) dedico als tres grans àmbits de realització personal (Personal, Social i Professional)?
- Mirar-se un mateix des de fora com si fos un personatge d’una pel·lícula. A vegades és difícil prendre decisions o gestionar certs conflictes que tenim internament. No obstant això, sovint resulta relativament senzill per una persona externa al conflicte analitzar la situació i donar una visió bastant acurada dels fets. Amb aquesta idea, és un bon recurs mirar-se un mateix des de fora com si fóssim un personatge d’una pel·lícula o d’un llibre de ficció i preguntar-nos: Com m’agradaria que actues el meu personatge en una determinada situació?
- És importantíssim cuidar-se tant físicament com mentalment. Nous aprenentatges, inquietuds, exercici físic, alimentació, socialització, projectes i objectius, són paraules claus en la realització personal.
- La felicitat no és el destí final, sinó el camí que fas per arribar-hi. Gaudi del temps present.
- Com em mostro al món condiciona com em sento. Si quan em pregunten “Com estàs?” jo responc “anar fent”, automàticament jo estaré “anar fent”. Si per contra responc “molt bé” jo estaré “molt bé”. La projecció que donem també ens modifica el nostre estat intern.
- Quan has de prendre una decisió normalment ja saps el que vols. Prendre decisions és complicat perquè sempre hi ha un risc a perdre coses. Comporta sortir de la zona de confort i hi ha el risc d’equivocar-se. Tot i això, quan ens trobem davant d’un dilema segurament el nostre interior ja sap que és allò que en realitat volem. L’acceptació de les possibles pèrdues i com gestionem les pors és la clau per prendre decisions.
- Els comiats són durs. Cal agrair a tot allò (material o immaterial) que hagi compartit un temps de la teva vida i acomiadar-se des de l’agraïment i l’amor per poder donar pas a una cosa nova. D’aquesta manera és més fàcil deixar marxar.
- És important treballar la intel·ligència emocional: No puc evitar enfadar-me, el que puc fer és aprendre a gestionar aquesta emoció. En un conflicte puc reaccionar de tres maneres, de forma agressiva, de forma passiva i de forma assertiva. Aquesta última és la correcta perquè ajudarà a resoldre el conflicte. Hi ha diverses estratègies per gestionar l’emoció i actuar de forma assertiva per exemple la tortugueta o el semàfor m’ajudaran a no actuar quan estic influenciat per l’emoció. Quan estigui més calmat, podré començar a actuar utilitzant diverses estratègies com per exemple el NEMO (Nom, Emoció, Motiu i Objectiu). Exemples d’estratègies: distanciament temporal, demanar una opinió a algú de confiança, escriure el que sentim, distraure’s, etc.
- En el moment present no hi ha dolor: Sempre que patim per algun aspecte ho fem perquè ens preocupa el futur o ens turmenta el passat. Exemples: “La setmana que ve tens una entrevista de feina i portes tota la setmana neguitós. Ahir ens vam discutir amb la meva parella i li vaig dir coses lletges, ara em sap greu.” El futur i el passat no existeixen, és només una creació mental, només existeix el present i des d’aquí hem d’actuar i sentir. La pràctica de la meditació consisteix en mantenir-se arrelat al present. (Lectura recomanada: El poder del ahora – E. Tolle).
EL MÓN
- Estimar no vol dir necessitar: Una cosa és voler compartir moments amb una altra persona, i l’altra és necessitar-la per ser feliç. Quan això passa es crea una dependència tòxica.
- Tot i que estiguem en parella, som persones individuals i hem de poder ser feliços sols. Primer he d’estar bé jo amb mi mateix, i després, l’altra persona sumarà.
- Només podem esperar el 80% de l’altra persona: Una persona mai t’aportarà el 100% del que tu t’esperis d’ell, és impossible, si ho fes series tu mateix. Acceptar aquest 20% de diferència t’ajuda acceptar els moments en què no us fiqueu d’acord. A més a més, aquest 80% no és fixe, és variable. Hi ha moments dolents en què serà molt més baix, però si en general, el grau de satisfacció ronda aquest 80%, la relació val la pena.
- Dedicar el 100% del meu temps al moment present. Quan estic amb els amics, el 100% d’atenció pels amics, quan estic amb la família el 100% per la família, i quan estic amb la parella al 100% a la parella. No puc estar repartint el meu temps en diverses persones al mateix moment. Dedicaré més o més temps a una relació, però el temps que li dediqui, serà el 100% d’atenció.
- Que una persona deixi de forma part de la teva vida en el present no vol dir que no pugui tornar en el futur. Una referència visual: Quan mirem les estrelles podem agrupar-les en constel·lacions. Fixem-nos en una única estrella. Aquesta estrella pot formar part de més d’una constel·lació sense haver de coincidir amb les mateixes estrelles. És a dir, quan l’agrupem amb unes estrelles forma part d’una constel·lació però si l’agrupem amb unes altres, veiem una altra constel·lació separant-se de les estrelles anteriors. Però això no vol dir que no puguem canviar de nou la nostra mirada i que torni a estar agrupada amb la constel·lació anterior. Nosaltres no podem controlar al 100% amb quines constel·lacions de gent estem agrupats en cada moment però una cosa està clara, sense cap mena de dubte, la possibilitat de tornar-se a agrupar en algun moment de la vida, existeix.
- S’ha de saber gestionar bé el nostre temps de socialització. Si el meu temps total que puc estar socialitzant-me amb l’altra gent és un 100%, quant temps li puc dedicar a la parella? Quant als amics? Quant a la família? Quant a conèixer gent nova? És complicat gestionar bé aquest temps però és important per tenir cura de totes les relacions sense deixar-ne de banda cap.
- Els rols establerts en un grup et persegueixen en el temps: Quan s’estableixen uns rols en un grup, ja sigui d’amics, familiar o companys de classe, els rols que s’estableixen d’inici queden fixats i etiquetats. Per molt que una persona canviï de manera de ser o de pensar, li serà molt difícil trencar aquests rols preestablerts. És una mica semblant a l’efecte pigmalió, si una persona considera que ets d’una manera et tractarà d’acord a la seva percepció. No conec la solució però potser un distanciament temporal pot ser una bona idea per poder restablir el nou rol poc a poc. Les persones del grup també hi tenen molta responsabilitat en el procés de readaptació.
- Som éssers socials: A priori pensava que tothom era egoista i que tothom pensava en un mateix i això donava la felicitat (jo t’ajudo perquè això em fa sentir bé). He descobert que això és fals. L’ésser humà és un ésser social que estem connectats en xarxa i el fet de treballar pensant en col·lectiu ens fa sentir bé i ens hauria de definir com a espècie.
No hay comentarios:
Publicar un comentario