Arbres

Cobrien les llàgrimes arbres

pintats que els havien guarnit,

cançons i promeses complexes

i estrelles amb gust de petons.

                                 

Fugaces paraules portaven

la pèrdua d’un horitzó clar.

Però el cec desig d’aquell somni

s’arrelava fort terra enllà.

Són arbres que no moren mai,

són arbres que volen volar

com vents que cavalquen salvatges,

però mai deixaran d’estimar.

Són arbres que no marxen mai,

són arbres que sempre viuran

dormint en les nits d’algú altre,

presents en cada un dels instants.

Aviat va aparèixer un vent gèlid

que en sec les fulles va arrencar.

L’hivern obligava els desitjos

ferits a migrar sens parar.

Però igual que ocells que esperaven

pacients la calor per tornar,

també l’arbre sap que algun dia

sa primavera eixirà.

I embolcallats amb brises noves

deu mil somriures brillaran.

Amb roses, porquets i balenes

el bell arbre ferm reviurà.

Són arbres que no moren mai,

són arbres que volen volar

com vents que cavalquen salvatges,

però mai deixaran d’estimar.

Són arbres que no marxen mai,

són arbres que sempre viuran

dormint en les nits d’algú altre,

presents en cada un dels instants.

Antics amics vestits de pols

Saps? A vegades miro enrere i em sento molt sol. Sort que tu no marxaràs mai, amic. Recordes quan érem petits? Plegats, realitzàvem elaborades trapelleries inundats d’estimulants emocions. “Prepareu-vos per córrer!” deies amb neguit conscient del que ens esperava. “1, 2... i 3!! Correu que ve!!!!”. I quin fart de córrer perquè no ens enxampés la senyora Enriqueta.

Llavors si que érem feliços, oi? Sortíem a jugar quan ens venia de gust, no teníem preocupacions com ara... Diners, feina, estudis... Ja n’estic tip! Això no és vida, així no podem ser feliços. Què en penses tu? No t’agradaria tornar enrere i tornar a ser els nens que érem? Podríem tornar a jugar amb els nostres amics de la infància.

Quin fart de riure ens fèiem jugant a amagar a aquella petita placeta del costat de casa. Érem una bona colla. I cada dia venia més gent perquè s’assabentaven del bé que ens ho passàvem plegats. I quan ens enfadàvem? Mare de Déu, sempre ens discutíem pel mateix, que algú havia fet trampes jugant. Quines bajanades. Però ens ho passàvem genial, oi?

Què se’n deuen haver fet de tots aquells nens que ens acompanyaven? Segur que molts han continuat estudiant i han trobat una parella que els estima. Recordo que aquell amic alt i ros se’n va anar a estudiar a l’estranger i ja no n’hem tornat a saber res més. I al seu amic inseparable, el que sempre ens explicava històries de por, se li va morir la mare d’una malaltia. Tinc entès que aquell noi que venia molt de tant en tant... ara no recordo el seu nom... bé, tan li fa, doncs es veu que va tenir una mena de brot psicòtic i el van haver d’ingressar... Bfff... quin greu tot plegat.

Però no tot són males noticies, aquell noi del carrer del darrere ha continuat amb la seva passió i ara ha obert un taller mecànic, ja de petit era tot un manetes. I la meva veïna... sí, sí... aquella que m’agradava tant... està apunt de casar-se i de tant en tant la veig sortir de casa amb el seu xicot. 

Què se n'ha fet de tot allò, amic? Ens hem fet tots molt grans, oi? És estrany, miro enrere i ho veig tant a prop... És com si haguéssim guardat totes aquelles amistats a les golfes i allà, elles esperessin pacientment que algun dia algú les trobi i els netegi el vestit de pols que se'ls ha ficat a sobre.

Calla! Ja està, sí! Ja ho tinc, amic! Per què no organitzem una trobada tots junts per recuperar aquelles velles amistats? Podríem parlar de les coses que hem estat fent durant tots aquests anys, dels estudis i de la feina. Fins i tot podríem portar els nostres nous amics i que es coneguessin amb els antics. Tornaríem a jugar a amagar com quan ho fèiem de petits i ens enfadaríem perquè sempre hi ha algun trampós. Serà fantàstic, tot tornarà a ser com abans.

Som-hi, hem de començar a organitzar-ho tot. Ara que t’has casat has de recordar més que mai les persones que t’han ajuda’t a ser qui ets. Què hi dius? No et sembla bé? Per què no contestes? Amic? No et veig, on ets?

El Bagul dels somnis trencats

Tot sembla seguir el curs normal del temps quan de sobte t’adones que alguna cosa no està bé. Ja no et mira igual. T’esforces per dissimular la teva preocupació però no te’n surts. Saps que alguna cosa ha canviat i que potser ja mai tornarà a ser el mateix. I en un segon veus que tornes a estar sol.

Et diu que t’estima, que t’aprecia, que et vol a la seva vida i tu atrapes aferrissadament aquelles paraules amb un intent desesperat de salvar el poc que queda de vosaltres. Però saps que cap d’aquelles paraules són certes, que amaguen un secret fatal cap a la desesperació. T’estima, però ja no està enamorada de tu. Et vol al seu costat, però ja no com fins ara. 

Amb un impuls desesperat de valentia dius que no et penses rendir, que t’esforçaràs per no perdre-la, que lluitaràs i si cal ho passaràs malament. Però tens clar que hauràs de canviar la teva mirada i que això serà molt dur. Ja no l’hauràs d’estimar com fins ara, ja no podràs estar cada instant al seu costat. L’estimaràs com una parella però l’hauràs de mirar amb ulls d’amic.

Tindrà altres propòsits, altres persones i motivacions. I tu et quedaràs allà, sol, pensatiu, derrotat per haver lluitat tant i haver d’acceptar que s’ha acabat. I t’enganyaràs, diràs que encara t’estima, que la vols al teu costat i que mai marxarà. Però en el fons saps que tot això és fals. Saps que ella ja no et parla, ara es passa hores parlant amb altra gent. Ja no queda amb tu, ara té altres interessos.

I estranyament, a pesar del dolor trencadís que t'angoixa, la comprens i saps que es mereix volar amb altra gent. Promets no fer-li més difícil, promets ajudar-la a ser feliç conscient que això significa perdre-la per sempre. I en aquest instant decideixes carregar amb tot el dolor que t'envolta perquè no li afecti la teva absurda desesperació. Pensant en ella, t'apartaràs per donar pas a altres somiadors agosarats amb ganes de viure la seva pròpia història d'amor.

I així, de repent, t'adonaràs que t'has transformat en un simple record guardat al bagul dels somnis trencats.

ZOÍ