Estratègies i recursos psicològics que he descobert amb el pas del temps

EL JO

Benestar emocional

• Els homes també tenim hormones internes que desconeixem. A vegades es desestabilitzen sense saber el motiu i tenim una sensació de malestar que dura uns quants dies. No cal donar-hi més importància que la que té, simplement s’ha de deixar passar. Si aquest mal estar dura més d’una setmana és possible que hi hagi alguna causa que la provoqui i haurem d’estudiar que és per posar-hi solució.
• Acceptar que hi ha processos químics que no controlem. No podem lluitar contra el que sentim, el que podem fer és canviar la manera de gestionar-ho. El dol, per exemple, són diverses fases que passem quan patim una pèrdua. Seran unes fases més intenses o menys en funció de cada persona o de l’apego a allò perdut però les fases hi seran per molt que intentem negar-ho.
• Quina part del meu temps (100%) dedico als tres grans àmbits de realització personal (Personal, Social i Professional)?
• Mirar-se un mateix des de fora com si fos un personatge d’una pel·lícula. A vegades és difícil prendre decisions o gestionar certs conflictes que tenim internament. No obstant això, sovint resulta relativament senzill per una persona externa al conflicte analitzar la situació i donar una visió bastant acurada dels fets. Amb aquesta idea, és un bon recurs mirar-se un mateix des de fora com si fóssim un personatge d’una pel·lícula o d’un llibre de ficció i preguntar-nos: Com m’agradaria que actues el meu personatge en una determinada situació?
• És importantíssim cuidar-se tant físicament com mentalment. Nous aprenentatges, inquietuds, exercici físic, alimentació, socialització, projectes i objectius, són paraules claus en la realització personal.
• La felicitat no és el destí final, sinó el camí que fas per arribar-hi. Gaudi del temps present.
• Com em mostro al món condiciona com em sento. Si quan em pregunten “Com estàs?” jo responc “anar fent”, automàticament jo estaré “anar fent”. Si per contra responc “molt bé” jo estaré “molt bé”. La projecció que donem també ens modifica el nostre estat intern.
• Quan has de prendre una decisió normalment ja saps el que vols. Prendre decisions és complicat perquè sempre hi ha un risc a perdre coses. Comporta sortir de la zona de confort i hi ha el risc d’equivocar-se. Tot i això, quan ens trobem davant d’un dilema segurament el nostre interior ja sap que és allò que en realitat volem. L’acceptació de les possibles pèrdues i com gestionem les pors és la clau per prendre decisions.
• Els comiats són durs. Cal agrair a tot allò (material o immaterial) que hagi compartit un temps de la teva vida i acomiadar-se des de l’agraïment i l’amor per poder donar pas a una cosa nova. D’aquesta manera és més fàcil deixar marxar.
• És important treballar la intel·ligència emocional: No puc evitar enfadar-me, el que puc fer és aprendre a gestionar aquesta emoció. En un conflicte puc reaccionar de tres maneres, de forma agressiva, de forma passiva i de forma assertiva. Aquesta última és la correcta perquè ajudarà a resoldre el conflicte. Hi ha diverses estratègies per gestionar l’emoció i actuar de forma assertiva per exemple la tortugueta o el semàfor m’ajudaran a no actuar quan estic influenciat per l’emoció. Quan estigui més calmat, podré començar a actuar utilitzant diverses estratègies com per exemple el NEMO (Nom, Emoció, Motiu i Objectiu). Exemples d’estratègies: distanciament temporal, demanar una opinió a algú de confiança, escriure el que sentim, distraure’s, etc.
• En el moment present no hi ha dolor: Sempre que patim per algun aspecte ho fem perquè ens preocupa el futur o ens turmenta el passat. Exemples: “La setmana que ve tens una entrevista de feina i portes tota la setmana neguitós. Ahir ens vam discutir amb la meva parella i li vaig dir coses lletges, ara em sap greu.” El futur i el passat no existeixen, és només una creació mental, només existeix el present i des d’aquí hem d’actuar i sentir. La pràctica de la meditació consisteix en mantenir-se arrelat al present. (Lectura recomanada: El poder del ahora – E. Tolle).

EL MÓN

Relacions afectives

• Estimar no vol dir necessitar: Una cosa és voler compartir moments amb una altra persona, i l’altra és necessitar-la per ser feliç. Quan això passa es crea una dependència tòxica.
• Tot i que estiguem en parella, som persones individuals i hem de poder ser feliços sols. Primer he d’estar bé jo amb mi mateix, i després, l’altra persona sumarà.
• Només podem esperar el 80% de l’altra persona: Una persona mai t’aportarà el 100% del que tu t’esperis d’ell, és impossible, si ho fes series tu mateix. Acceptar aquest 20% de diferència t’ajuda acceptar els moments en què no us fiqueu d’acord. A més a més, aquest 80% no és fixe, és variable. Hi ha moments dolents en què serà molt més baix, però si en general, el grau de satisfacció ronda aquest 80%, la relació val la pena.
• Dedicar el 100% del meu temps al moment present. Quan estic amb els amics, el 100% d’atenció pels amics, quan estic amb la família el 100% per la família, i quan estic amb la parella al 100% a la parella. No puc estar repartint el meu temps en diverses persones al mateix moment. Dedicaré més o més temps a una relació, però el temps que li dediqui, serà el 100% d’atenció.

Relacions en general

• Que una persona deixi de forma part de la teva vida en el present no vol dir que no pugui tornar en el futur. Una referència visual: Quan mirem les estrelles podem agrupar-les en constel·lacions. Fixem-nos en una única estrella. Aquesta estrella pot formar part de més d’una constel·lació sense haver de coincidir amb les mateixes estrelles. És a dir, quan l’agrupem amb unes estrelles forma part d’una constel·lació però si l’agrupem amb unes altres, veiem una altra constel·lació separant-se de les estrelles anteriors. Però això no vol dir que no puguem canviar de nou la nostra mirada i que torni a estar agrupada amb la constel·lació anterior. Nosaltres no podem controlar al 100% amb quines constel·lacions de gent estem agrupats en cada moment però una cosa està clara, sense cap mena de dubte, la possibilitat de tornar-se a agrupar en algun moment de la vida, existeix.
• S’ha de saber gestionar bé el nostre temps de socialització. Si el meu temps total que puc estar socialitzant-me amb l’altra gent és un 100%, quant temps li puc dedicar a la parella? Quant als amics? Quant a la família? Quant a conèixer gent nova? És complicat gestionar bé aquest temps però és important per tenir cura de totes les relacions sense deixar-ne de banda cap.
• Els rols establerts en un grup et persegueixen en el temps: Quan s’estableixen uns rols en un grup, ja sigui d’amics, familiar o companys de classe, els rols que s’estableixen d’inici queden fixats i etiquetats. Per molt que una persona canviï de manera de ser o de pensar, li serà molt difícil trencar aquests rols preestablerts. És una mica semblant a l’efecte pigmalió, si una persona considera que ets d’una manera et tractarà d’acord a la seva percepció. No conec la solució però potser un distanciament temporal pot ser una bona idea per poder restablir el nou rol poc a poc. Les persones del grup també hi tenen molta responsabilitat en el procés de readaptació.

 

Societat

• Som éssers socials: A priori pensava que tothom era egoista i que tothom pensava en un mateix i això donava la felicitat (jo t’ajudo perquè això em fa sentir bé). He descobert que això és fals. L’ésser humà és un ésser social que estem connectats en xarxa i el fet de treballar pensant en col·lectiu ens fa sentir bé i ens hauria de definir com a espècie.

Les meves pors

Les meves pors

Fa temps pensava que jo no podia sentir por. No sóc dels típics que s’espanten quan miren una pel·lícula de terror o quan senten sorolls estranys. Per aquest motiu pensava que era molt frustrant no poder sentir por perquè al cap i a la fi és una emoció i el fet d’experimentar-les és el que et fa sentir viu. Volia sentir aquesta sensació i per això vaig començar a cercar situacions que em poguessin produir por. Vaig començar a mirar les pel·lícules de terror més famoses però no va funcionar, potser tenia algun ensurt però no tenia la sensació de tenir por. Vaig passar un temps una mica capficat en aquest tema però poc a poc vaig anar oblidant-me de tot això fins que un dia, de repent, em vaig adonar que realment tenia moltes pors que no eren com m’havia imaginat.

Les pors que tenia no eren causades per una reacció emocional instintiva sinó que sorgien d’un lloc molt més profund. Poc a poc les he anat coneixent i gestionant però encara ara moltes d’aquestes pors m’acompanyen. Per paradoxal que sembli, he entès que aquetes pors tenen en mi una doble funció. Una de les funcions és de bloqueig. Em frustren i em bloquegen en certes situacions. Però d’altra banda em serveixen com a empenta per superar-me cada dia una mica més. Cada una d’aquestes pors em motiva i m’obliga a seguir avançant per no caure derrotat davant els meus bloquejos. A pesar de la dificultat que comporta, enfrontar-me a aquestes pors m’ajuda a ser cada dia una mica millor. 

Por d’estar sol

La por d’estar sol potser és la por més gran que arrossego. El fet de mirar al meu voltant i saber que tinc persones que m’estimen i estan allà quan els necessito em dóna seguretat i benestar. Quan estic amb gent amb qui connecto em sento segur i feliç. En aquest aspecte em puc considerar una persona molt afortunada ja que tinc moltes persones maquíssimes que estimo i aprecio. No obstant això, són molts els moments que em trobo sol reflexionant sobre la vida que m’envolta. Moments en què m’encantaria trucar a qualsevol persona i anar a fer un beure per distreure’m i parar de pensar. Però en algunes ocasions no tinc ganes de parlar amb ningú, no tinc ganes de trucar a ningú i m’enfonso en una profunda solitud que em dol i m’arrossega a una tristesa absoluta. Llavors em sento sol, em penso que no tinc ningú i tinc por que això sigui veritat. Però per sort sempre sol arribar l’endemà i tots aquests pensaments negatius s’esfumen i m’adono que continuo envoltat de gent magnífica que m’estima i em recolza quan els necessito. Tot i així, no hi ha dia que deixi de tenir por d’estar sol.

Això moltes vegades em bloqueja i m’impedeix deixar-me anar totalment. A pesar que he pogut anar gestionant aquestes emocions encara ara em tallo moltes vegades per vergonya o por del que diran. Un exemple molt clar és quan estic estudiant a l’Aula i em fan fer exercicis on ralles el ridícul. Sobretot m’he adona d’això a l’assignatura de “Commedia de’ll Arte” on se’ns demana realitzar exercicis amb mascares i amb personatges molt allunyats del meu context. Poc a poc em vaig deixant anar més però al principi estava molt tallat i em costava realitzar les activitats que se’m demanaven.

I totes aquestes sorgeixen del mateix lloc, de la por de perdre les persones que m’importen. No hi ha més dolorós que una pèrdua d’algú important. La felicitat d’una personar ve condicionada pels vincles que l’envolten. I jo, a pesar que tinc sort del munt de vincles meravellosos que he creat tinc por de perdre’ls. I no em refereixo a perdre’ls tots de cop. Sé perfectament que només que un d’aquests vincles especials es trenqui el dolor que sentiré serà massa gran com per poder-ho suportar amb indiferència. Tinc por d’estar sol, tinc por que de repent totes aquestes persones que estimo un dia de repent se’n vagin i m’abandonin. Tinc por de no rebre prou amor i també tinc por de no poder-ne donar.

Por de no ser reconegut

En la mateixa línia que l’anterior por, tinc por de no ser reconegut. Tinc por que la gent del meu voltant pensi que he fracassat, que estic fent el ridícul, que no sóc prou bo. Tinc por que la gent del meu àmbit és rigui de mi perquè per molt esforç que fiqui a les coses no arribo a complir mai els meus objectius. Potser miro massa l’aspecte social i m’oblido de parlar de mi mateix però en els pocs anys que tinc m’he adonat que la felicitat ve totalment condicionada per la gent que ens envolta i per tant, és totalment lògic que les pors que tinc estiguin íntimament vinculades a terceres persones. 

M’he estat enfrontant a aquesta por durant molt temps. Per fi després de molt sóc capaç de mostrar-me tal com vull ser. Ja no tinc vergonya de fer bogeries o de dir el que penso. Ni tampoc tinc vergonya de cantar i mostrar les meves habilitats o defectes. Sóc qui sóc i és això el que la gent ha de reconèixer de mi. He aconseguit suficient autoestima com per enfrontar aquesta por i dir ben fort: “Em dic David Vergé i sóc qui sóc!”.

He passat molt temps amagant-me de mi mateix per por de no ser reconegut. He estat molt temps amagat dins una closca mentre companys meus es reien de mi i em maltractaven. Va ser molt dur acceptar tot això i poder dir després de tot que estic orgullós de ser qui sóc i que no me’n penso amagar mai més. Que sent vagin a la merda els que m’envegin, que se’n vagin a la merda els que no em vulguin entendre quan parlo d’un món que no és prou just. I des d’aquí comença la meva essència, l’essència d’algú que no té cap interès en canviar el món, sinó d’algú que pretén ser un model de persona exemplar, algú lliure i que no té pors d’enfrontar-se al seu propi jo. Algú a qui li agradaria esdevenir algun dia ser un model per al món. 

Por de no ser recordat

Com a artista no puc oblidar que el meu objectiu ha de ser comunicar. Però com a bon músic conec als personatges més influents d’aquest àmbit de la història. En el món de la música trobem molts intèrprets, compositors, pedagogs, directors... El cas és que de tots aquests músics la gent tan sols recorda els compositors. Qui no ha sentir el nom de Bach, Mozart o Beethoven? I en canvi, quants intèrprets o directors coneix la major part de la gent?

Des d’aquest punt de vista em faig conscient que per ser recordat al llarg de la història s’ha de ser un creador, no només un intèrpret. En la figura del creador és on neix l’idea d’artista complet. Però per què vull ser recordat? Per no caure en l’oblit. Tinc por de morir i que el món m’oblidi. Quin sentit tindria la meva existència si es limités a ser útil únicament en si mateixa? Quina importància tindria estar treballant tant, quin sentit tindria tant d’esforç si al final només jo fos conscient de tot el que he aconseguit? Quin sentit tindria tot el que aconsegueixi sinó ajuda ni influencia positivament a ningú?

Però per ser recordat tinc clar que no n’hi ha prou en posar molt esforç en tot allò que fem. Per ser recordat s’ha de crear i s’han de crear coses útils per la societat. Coses que ajudin a les persones a ser millors. Coses que ajudin a canviar certes mirades de la societat per unes més justes. Coses que fiquin el seu granet de sorra a la societat. Un avenç en l’art, un nou estil, una manera de pensar, una filosofia de vida, un nou model de justícia, un nou model de moral, una nova manera de viure... Per tot això, tinc por de no ser recordat perquè si no ho sóc voldrà dir que no he aconseguit els meus objectius, no hauré estat un model a seguir, no hauré deixat una petjada en la història. Crec sincerament que la meva existència és massa important com per caure en l’oblit. Aquesta és l’essència d’un Superhome. 

Por de fracassar.

Sóc músic i em considero artista en general. Com a tal tinc somnis i objectius a la vida. Aquests somnis guien el meu camí i els meus passos i em serveixen com a referència per seguir avançant. Sóc conscient que puc fracassar en moltes coses que faci. Ben mirat, la por que tinc no és ben bé aquesta. La por és més al fet de rendir-me. La meva manera de veure el món em diu que puc fracassar però que sempre he de continuar lluitant per complir els meus objectius. El veritable fracàs per mi és realment el fet de rendir-me. No és qüestió de ser masoquista tampoc. A vegades s’ha de saber acceptar que hi ha objectius impossibles de complir i acceptar aquest punt és el que ens fa humans i ens permetrà viure feliços. Si és així em sembla legítim formular de nou els meus objectius però no m’agradaria que arribés un dia on abandonés els meus somnis perquè són massa difícils o perquè he ensopegat un parell de vegades. Si ho fes, res del que crec i defenso tindria sentit. Però ben mirat, potser és cert que res del que crec i penso té sentit i per tant, perquè lluitant? És tot massa paradoxal i confús, però de moment em val per seguir caminant. Si algun dia la meva manera de veure el món no em serveix ja em reconstruiré els meus ideals.  

Por de no viure o por de morir.

I totes aquestes pors es resumeixen en una de sola. Tinc por de no viure. Tinc por d’arribar als 80 anys al llit de mort i pensar que no he viscut intensament, que m’he perdut moltes coses importants, que no he fet tot allò que sentia en cada moment. Tinc por de penedir-me de tot allò que he fet o de tot allò que no he fet. Tinc por de no estimar prou i tinc por que no m’estimin com voldria. Per això m’esforço tant en mantenir els meus vincles. Per això m’esforço tant per ser qui sóc. Per això intento ser cada dia una mica millor, per ser un model, un exemple, algú amb qui la gent pogués inspirar-se. Per això m’esforço tant per complir els meus somnis. Per això penso en la idea del Superhome de Nietzsche. Perquè tinc por de morir. Perquè tinc por de ser oblidat. I crec que potser si sóc recordat no moriré per sempre sinó que continuaré present als cors de moltíssima gent. Perquè m’agradaria seguir viu al llarg de tota la història. Perquè m’agradaria no morir mai. I perquè vull viure per sempre.

Arbres

Cobrien les llàgrimes arbres

pintats que els havien guarnit,

cançons i promeses complexes

i estrelles amb gust de petons.

                                 

Fugaces paraules portaven

la pèrdua d’un horitzó clar.

Però el cec desig d’aquell somni

s’arrelava fort terra enllà.

Són arbres que no moren mai,

són arbres que volen volar

com vents que cavalquen salvatges,

però mai deixaran d’estimar.

Són arbres que no marxen mai,

són arbres que sempre viuran

dormint en les nits d’algú altre,

presents en cada un dels instants.

Aviat va aparèixer un vent gèlid

que en sec les fulles va arrencar.

L’hivern obligava els desitjos

ferits a migrar sens parar.

Però igual que ocells que esperaven

pacients la calor per tornar,

també l’arbre sap que algun dia

sa primavera eixirà.

I embolcallats amb brises noves

deu mil somriures brillaran.

Amb roses, porquets i balenes

el bell arbre ferm reviurà.

Són arbres que no moren mai,

són arbres que volen volar

com vents que cavalquen salvatges,

però mai deixaran d’estimar.

Són arbres que no marxen mai,

són arbres que sempre viuran

dormint en les nits d’algú altre,

presents en cada un dels instants.

Antics amics vestits de pols

Saps? A vegades miro enrere i em sento molt sol. Sort que tu no marxaràs mai, amic. Recordes quan érem petits? Plegats, realitzàvem elaborades trapelleries inundats d’estimulants emocions. “Prepareu-vos per córrer!” deies amb neguit conscient del que ens esperava. “1, 2... i 3!! Correu que ve!!!!”. I quin fart de córrer perquè no ens enxampés la senyora Enriqueta.

Llavors si que érem feliços, oi? Sortíem a jugar quan ens venia de gust, no teníem preocupacions com ara... Diners, feina, estudis... Ja n’estic tip! Això no és vida, així no podem ser feliços. Què en penses tu? No t’agradaria tornar enrere i tornar a ser els nens que érem? Podríem tornar a jugar amb els nostres amics de la infància.

Quin fart de riure ens fèiem jugant a amagar a aquella petita placeta del costat de casa. Érem una bona colla. I cada dia venia més gent perquè s’assabentaven del bé que ens ho passàvem plegats. I quan ens enfadàvem? Mare de Déu, sempre ens discutíem pel mateix, que algú havia fet trampes jugant. Quines bajanades. Però ens ho passàvem genial, oi?

Què se’n deuen haver fet de tots aquells nens que ens acompanyaven? Segur que molts han continuat estudiant i han trobat una parella que els estima. Recordo que aquell amic alt i ros se’n va anar a estudiar a l’estranger i ja no n’hem tornat a saber res més. I al seu amic inseparable, el que sempre ens explicava històries de por, se li va morir la mare d’una malaltia. Tinc entès que aquell noi que venia molt de tant en tant... ara no recordo el seu nom... bé, tan li fa, doncs es veu que va tenir una mena de brot psicòtic i el van haver d’ingressar... Bfff... quin greu tot plegat.

Però no tot són males noticies, aquell noi del carrer del darrere ha continuat amb la seva passió i ara ha obert un taller mecànic, ja de petit era tot un manetes. I la meva veïna... sí, sí... aquella que m’agradava tant... està apunt de casar-se i de tant en tant la veig sortir de casa amb el seu xicot. 

Què se n'ha fet de tot allò, amic? Ens hem fet tots molt grans, oi? És estrany, miro enrere i ho veig tant a prop... És com si haguéssim guardat totes aquelles amistats a les golfes i allà, elles esperessin pacientment que algun dia algú les trobi i els netegi el vestit de pols que se'ls ha ficat a sobre.

Calla! Ja està, sí! Ja ho tinc, amic! Per què no organitzem una trobada tots junts per recuperar aquelles velles amistats? Podríem parlar de les coses que hem estat fent durant tots aquests anys, dels estudis i de la feina. Fins i tot podríem portar els nostres nous amics i que es coneguessin amb els antics. Tornaríem a jugar a amagar com quan ho fèiem de petits i ens enfadaríem perquè sempre hi ha algun trampós. Serà fantàstic, tot tornarà a ser com abans.

Som-hi, hem de començar a organitzar-ho tot. Ara que t’has casat has de recordar més que mai les persones que t’han ajuda’t a ser qui ets. Què hi dius? No et sembla bé? Per què no contestes? Amic? No et veig, on ets?

El Bagul dels somnis trencats

Tot sembla seguir el curs normal del temps quan de sobte t’adones que alguna cosa no està bé. Ja no et mira igual. T’esforces per dissimular la teva preocupació però no te’n surts. Saps que alguna cosa ha canviat i que potser ja mai tornarà a ser el mateix. I en un segon veus que tornes a estar sol.

Et diu que t’estima, que t’aprecia, que et vol a la seva vida i tu atrapes aferrissadament aquelles paraules amb un intent desesperat de salvar el poc que queda de vosaltres. Però saps que cap d’aquelles paraules són certes, que amaguen un secret fatal cap a la desesperació. T’estima, però ja no està enamorada de tu. Et vol al seu costat, però ja no com fins ara. 

Amb un impuls desesperat de valentia dius que no et penses rendir, que t’esforçaràs per no perdre-la, que lluitaràs i si cal ho passaràs malament. Però tens clar que hauràs de canviar la teva mirada i que això serà molt dur. Ja no l’hauràs d’estimar com fins ara, ja no podràs estar cada instant al seu costat. L’estimaràs com una parella però l’hauràs de mirar amb ulls d’amic.

Tindrà altres propòsits, altres persones i motivacions. I tu et quedaràs allà, sol, pensatiu, derrotat per haver lluitat tant i haver d’acceptar que s’ha acabat. I t’enganyaràs, diràs que encara t’estima, que la vols al teu costat i que mai marxarà. Però en el fons saps que tot això és fals. Saps que ella ja no et parla, ara es passa hores parlant amb altra gent. Ja no queda amb tu, ara té altres interessos.

I estranyament, a pesar del dolor trencadís que t'angoixa, la comprens i saps que es mereix volar amb altra gent. Promets no fer-li més difícil, promets ajudar-la a ser feliç conscient que això significa perdre-la per sempre. I en aquest instant decideixes carregar amb tot el dolor que t'envolta perquè no li afecti la teva absurda desesperació. Pensant en ella, t'apartaràs per donar pas a altres somiadors agosarats amb ganes de viure la seva pròpia història d'amor.

I així, de repent, t'adonaràs que t'has transformat en un simple record guardat al bagul dels somnis trencats.

ZOÍ

Sobre els diners

Buffffff... quina mandra parlar dels diners. Jo els odio... sí, sí, així tal qual... els diners no m'han aportat mai res de bo i per tant no els puc sofrir. El diner és una cosa ben extranya perquè tothom el vol però per si sol no t'aporta res i doncs, bé, a cagar amb els diners!

El temps

El temps

El temps passa... ens fem grans i sovint es perden les il·lusions. Sense adonar-nos-en, ens trobem immersos dins de paradigmes psicològics adversos i complicats que l'únic que ens creen són mal de caps. Passa el temps i tenim problemes, feina, treball, malalties... el temps només porta desgràcies o això és cap on ens condueix pensar-hi. 

Però potser el temps ens dona molt més que complicacions, el temps ens dóna felicitat, alegria, il·lusió i moltes altres coses més. El temps a l'hora ens fa por, tenim por de perdre'l, de fer tard en les nostres expectatives o obligacions, de fer-nos grans... El temps és dur amb tothom, no perdona a ningú, ni el més ric ni la persona més gran no se'n salven i per aquest motiu és l'amo i senyor de tot i de tothom ja que tothom en depèn. Però no ens podem resignar, això seria rendir-se, el que hem de fer és actuar, no hem de perdre el temps lamentant-nos i pensant-hi, hem de superar el temps, hem de ser més forts que ell. No som esclaus de ningú, no ens comportem com a tal.