domingo, 11 de diciembre de 2016

Les meves pors

Les meves pors

Fa temps pensava que jo no podia sentir por. No sóc dels típics que s’espanten quan miren una pel·lícula de terror o quan senten sorolls estranys. Per aquest motiu pensava que era molt frustrant no poder sentir por perquè al cap i a la fi és una emoció i el fet d’experimentar-les és el que et fa sentir viu. Volia sentir aquesta sensació i per això vaig començar a cercar situacions que em poguessin produir por. Vaig començar a mirar les pel·lícules de terror més famoses però no va funcionar, potser tenia algun ensurt però no tenia la sensació de tenir por. Vaig passar un temps una mica capficat en aquest tema però poc a poc vaig anar oblidant-me de tot això fins que un dia, de repent, em vaig adonar que realment tenia moltes pors que no eren com m’havia imaginat.
Les pors que tenia no eren causades per una reacció emocional instintiva sinó que sorgien d’un lloc molt més profund. Poc a poc les he anat coneixent i gestionant però encara ara moltes d’aquestes pors m’acompanyen. Per paradoxal que sembli, he entès que aquetes pors tenen en mi una doble funció. Una de les funcions és de bloqueig. Em frustren i em bloquegen en certes situacions. Però d’altra banda em serveixen com a empenta per superar-me cada dia una mica més. Cada una d’aquestes pors em motiva i m’obliga a seguir avançant per no caure derrotat davant els meus bloquejos. A pesar de la dificultat que comporta, enfrontar-me a aquestes pors m’ajuda a ser cada dia una mica millor. 

Por d’estar sol

La por d’estar sol potser és la por més gran que arrossego. El fet de mirar al meu voltant i saber que tinc persones que m’estimen i estan allà quan els necessito em dóna seguretat i benestar. Quan estic amb gent amb qui connecto em sento segur i feliç. En aquest aspecte em puc considerar una persona molt afortunada ja que tinc moltes persones maquíssimes que estimo i aprecio. No obstant això, són molts els moments que em trobo sol reflexionant sobre la vida que m’envolta. Moments en què m’encantaria trucar a qualsevol persona i anar a fer un beure per distreure’m i parar de pensar. Però en algunes ocasions no tinc ganes de parlar amb ningú, no tinc ganes de trucar a ningú i m’enfonso en una profunda solitud que em dol i m’arrossega a una tristesa absoluta. Llavors em sento sol, em penso que no tinc ningú i tinc por que això sigui veritat. Però per sort sempre sol arribar l’endemà i tots aquests pensaments negatius s’esfumen i m’adono que continuo envoltat de gent magnífica que m’estima i em recolza quan els necessito. Tot i així, no hi ha dia que deixi de tenir por d’estar sol.
Això moltes vegades em bloqueja i m’impedeix deixar-me anar totalment. A pesar que he pogut anar gestionant aquestes emocions encara ara em tallo moltes vegades per vergonya o por del que diran. Un exemple molt clar és quan estic estudiant a l’Aula i em fan fer exercicis on ralles el ridícul. Sobretot m’he adona d’això a l’assignatura de “Commedia de’ll Arte” on se’ns demana realitzar exercicis amb mascares i amb personatges molt allunyats del meu context. Poc a poc em vaig deixant anar més però al principi estava molt tallat i em costava realitzar les activitats que se’m demanaven.
I totes aquestes sorgeixen del mateix lloc, de la por de perdre les persones que m’importen. No hi ha més dolorós que una pèrdua d’algú important. La felicitat d’una personar ve condicionada pels vincles que l’envolten. I jo, a pesar que tinc sort del munt de vincles meravellosos que he creat tinc por de perdre’ls. I no em refereixo a perdre’ls tots de cop. Sé perfectament que només que un d’aquests vincles especials es trenqui el dolor que sentiré serà massa gran com per poder-ho suportar amb indiferència. Tinc por d’estar sol, tinc por que de repent totes aquestes persones que estimo un dia de repent se’n vagin i m’abandonin. Tinc por de no rebre prou amor i també tinc por de no poder-ne donar.

Por de no ser reconegut

En la mateixa línia que l’anterior por, tinc por de no ser reconegut. Tinc por que la gent del meu voltant pensi que he fracassat, que estic fent el ridícul, que no sóc prou bo. Tinc por que la gent del meu àmbit és rigui de mi perquè per molt esforç que fiqui a les coses no arribo a complir mai els meus objectius. Potser miro massa l’aspecte social i m’oblido de parlar de mi mateix però en els pocs anys que tinc m’he adonat que la felicitat ve totalment condicionada per la gent que ens envolta i per tant, és totalment lògic que les pors que tinc estiguin íntimament vinculades a terceres persones. 
M’he estat enfrontant a aquesta por durant molt temps. Per fi després de molt sóc capaç de mostrar-me tal com vull ser. Ja no tinc vergonya de fer bogeries o de dir el que penso. Ni tampoc tinc vergonya de cantar i mostrar les meves habilitats o defectes. Sóc qui sóc i és això el que la gent ha de reconèixer de mi. He aconseguit suficient autoestima com per enfrontar aquesta por i dir ben fort: “Em dic David Vergé i sóc qui sóc!”.
He passat molt temps amagant-me de mi mateix per por de no ser reconegut. He estat molt temps amagat dins una closca mentre companys meus es reien de mi i em maltractaven. Va ser molt dur acceptar tot això i poder dir després de tot que estic orgullós de ser qui sóc i que no me’n penso amagar mai més. Que sent vagin a la merda els que m’envegin, que se’n vagin a la merda els que no em vulguin entendre quan parlo d’un món que no és prou just. I des d’aquí comença la meva essència, l’essència d’algú que no té cap interès en canviar el món, sinó d’algú que pretén ser un model de persona exemplar, algú lliure i que no té pors d’enfrontar-se al seu propi jo. Algú a qui li agradaria esdevenir algun dia ser un model per al món. 

Por de no ser recordat

Com a artista no puc oblidar que el meu objectiu ha de ser comunicar. Però com a bon músic conec als personatges més influents d’aquest àmbit de la història. En el món de la música trobem molts intèrprets, compositors, pedagogs, directors... El cas és que de tots aquests músics la gent tan sols recorda els compositors. Qui no ha sentir el nom de Bach, Mozart o Beethoven? I en canvi, quants intèrprets o directors coneix la major part de la gent?
Des d’aquest punt de vista em faig conscient que per ser recordat al llarg de la història s’ha de ser un creador, no només un intèrpret. En la figura del creador és on neix l’idea d’artista complet. Però per què vull ser recordat? Per no caure en l’oblit. Tinc por de morir i que el món m’oblidi. Quin sentit tindria la meva existència si es limités a ser útil únicament en si mateixa? Quina importància tindria estar treballant tant, quin sentit tindria tant d’esforç si al final només jo fos conscient de tot el que he aconseguit? Quin sentit tindria tot el que aconsegueixi sinó ajuda ni influencia positivament a ningú?
Però per ser recordat tinc clar que no n’hi ha prou en posar molt esforç en tot allò que fem. Per ser recordat s’ha de crear i s’han de crear coses útils per la societat. Coses que ajudin a les persones a ser millors. Coses que ajudin a canviar certes mirades de la societat per unes més justes. Coses que fiquin el seu granet de sorra a la societat. Un avenç en l’art, un nou estil, una manera de pensar, una filosofia de vida, un nou model de justícia, un nou model de moral, una nova manera de viure... Per tot això, tinc por de no ser recordat perquè si no ho sóc voldrà dir que no he aconseguit els meus objectius, no hauré estat un model a seguir, no hauré deixat una petjada en la història. Crec sincerament que la meva existència és massa important com per caure en l’oblit. Aquesta és l’essència d’un Superhome. 

Por de fracassar.

Sóc músic i em considero artista en general. Com a tal tinc somnis i objectius a la vida. Aquests somnis guien el meu camí i els meus passos i em serveixen com a referència per seguir avançant. Sóc conscient que puc fracassar en moltes coses que faci. Ben mirat, la por que tinc no és ben bé aquesta. La por és més al fet de rendir-me. La meva manera de veure el món em diu que puc fracassar però que sempre he de continuar lluitant per complir els meus objectius. El veritable fracàs per mi és realment el fet de rendir-me. No és qüestió de ser masoquista tampoc. A vegades s’ha de saber acceptar que hi ha objectius impossibles de complir i acceptar aquest punt és el que ens fa humans i ens permetrà viure feliços. Si és així em sembla legítim formular de nou els meus objectius però no m’agradaria que arribés un dia on abandonés els meus somnis perquè són massa difícils o perquè he ensopegat un parell de vegades. Si ho fes, res del que crec i defenso tindria sentit. Però ben mirat, potser és cert que res del que crec i penso té sentit i per tant, perquè lluitant? És tot massa paradoxal i confús, però de moment em val per seguir caminant. Si algun dia la meva manera de veure el món no em serveix ja em reconstruiré els meus ideals.  

Por de no viure o por de morir.

I totes aquestes pors es resumeixen en una de sola. Tinc por de no viure. Tinc por d’arribar als 80 anys al llit de mort i pensar que no he viscut intensament, que m’he perdut moltes coses importants, que no he fet tot allò que sentia en cada moment. Tinc por de penedir-me de tot allò que he fet o de tot allò que no he fet. Tinc por de no estimar prou i tinc por que no m’estimin com voldria. Per això m’esforço tant en mantenir els meus vincles. Per això m’esforço tant per ser qui sóc. Per això intento ser cada dia una mica millor, per ser un model, un exemple, algú amb qui la gent pogués inspirar-se. Per això m’esforço tant per complir els meus somnis. Per això penso en la idea del Superhome de Nietzsche. Perquè tinc por de morir. Perquè tinc por de ser oblidat. I crec que potser si sóc recordat no moriré per sempre sinó que continuaré present als cors de moltíssima gent. Perquè m’agradaria seguir viu al llarg de tota la història. Perquè m’agradaria no morir mai. I perquè vull viure per sempre.

No hay comentarios: