El Llobet era un cadell de llop que vivia feliç amb els seus pares i els seus tres germans a un bosc del Pirineu. Van néixer 4 llops d’una sola camada i el Llobet va ser el darrer a sortir de la panxa.
Mentre eren petits s’alimentaven de la llet de la seva mare però quan es van començar a fer grans, els seus pares els hi van ensenyar les costums dels llops que bàsicament eren caçar per menjar i descansar quan ja tenien la panxa plena. En aquell indret on vivien, no s’havien de preocupar gaire dels depredadors ja que no hi havia cap animal que els pogués intimidar, tan sols havien de vigilar amb els caçadors.
Els tres llops més grans seguien les indicacions dels seus pares i poc a poc van començar a caçar les seves pròpies preses per poder menjar. El més petit de tots, en canvi, era més aviat maldestre amb l’ofici de caçar. Ell tenia uns altres interessos.
Quan l’enviaven sol a caçar, el Llobet en lloc de ficar-se a perseguir cérvols i cabres com feien els seus germans, es parava el mig del bosc a observar les papallones, a olorar les flors que es trobava pel camí, a tastar fruits que recollia pels arbres. S’alimentava bàsicament de vegetals.
Els seus pares estaven molt preocupats. Sabien que havien de fer alguna cosa amb el seu fill.
– No pot ser que no mengi carn – va dir el seu pare –. Si les altres famílies de llops descobreixen que hi ha un llop pacífic serem la riota.
El pare i la mare van agafar el Llobet per banda i es van disposar a tenir una conversa seriosa amb ell.
– Què he fet malament? – Va preguntar el Llobet.
– El problema no és el que has fet, és el que no fas. – Va dir el seu pare enfurismat. – No caces i no menges carn. Això no és normal en un llop.
– És que no m’agrada fer mal als altres animals.
– Precisament d’això ens queixem. – Va cridar el seu pare. – Els llops som els animals més temuts del bosc. Tothom ens respecta, tothom s’espanta quan ens veu.
– Però jo no vull espantar a ningú... I tampoc necessito menjar carn, m’he adonat que amb els fruits del bosc en tinc prou per alimentar-me.
– Això que dius no té ni cap ni peus! Ets un llop, has de menjar carn! – Va insistir el seu pare.
– Doncs jo no sé si vull ser un llop! – Va replicar el Llobet.
– Fill, no entens que això que et diem és pel teu bé? – Va suavitzar la seva mare. –Vulguis o no vulguis ets un llop i hi has de seguir unes normes de conducta. Nosaltres no et podem protegir més, si no ens fas cas et quedaràs sol.
– Però què he de fer si em sento diferent? – Va preguntar el Llobet derrotat.
– No et preocupis. Nosaltres t’ajudarem a recuperar el llop que portes a dins. – Va sentenciar el seu pare.
Els seus pares van tramar un pla infal·lible perquè el Llobet trobés el seu instint caçador. Ja feia dies que observaven tres suculents porquets que s’estaven construint unes cases al peu de la vall. Era tant fàcil com enxampar-los desprevinguts i cruspir-se’ls. Amb el gust deliciós de la carn segur que li tornarien els seus instints.
El Llobet va emprendre la marxa capcot cap a les cases dels tres. Els seus pares li havien dit que es cruspís els tres porquets i que els hi portés una prova. Ell, però, no tenia cap intenció de cruspir-se els porquets i llavors se li va ocórrer una idea: Li demanaria als tres porquets que li deixessin algun objecte personal, així podria enganyar els seus pares.
Anava fent marxa tant entusiasmat amb la seva idea que no es va adonar que una nena vestida de vermell baixava corrent per la muntanya. Van xocar i van quedar tots dos ben estabornits.
– Oix... quin mal. – Va dir el Llobet. – Estàs bé?
La nena en veure un llop es va espantar molt, va recollir el cistell que duia i va fugir una altra vegada cames ajudeu-me. El Llobet es va quedar allà assegut al terra molt trist pensant en què havia fet malament per espantar la pobra nena. Sense pensar-hi gaire més, va prosseguir el seu camí.
Un cop va arribar al peu de la vall es va adonar que els trets porquets ja havien acabat de construir les seves cases. Com que era un llop amb bons modals va decidir trucar a la porta per intentar explicar-los-hi la situació. No obstant això, els tres porquets, espantats per la presència del llop no van voler obrir la porta i li van dir que se’n anés.
El Llobet va pensar que aquests porcs eren una mica mal educats. Fos com fos, no podia tornar a casa seva sense un objecte personal que demostrés que se’ls havia cruspit, però tampoc els hi volia prendre sense el seu permís. Havia d’aconseguir obrir la porta d’alguna casa per poder parlar amb ells. Llavors va agafar aire i va cridar ben fort.
– Bufaré i bufaré i la casa tombaré!
La història ja la coneixeu, el Llobet va tombar amb la seva bufera la casa del porquet petit que era feta de palla, la del mitjà que era feta de fusta, però no va poder amb la del gran, que estava construïda amb totxos.
El Llobet, tossut en que volia parlar amb ells va decidir entrar a la casa per la xemeneia però el porquet gran, preveient-ho, va ficar una olla d’aigua bullint sobre la llar de foc. En baixar el Llobet es va escaldar el cul i va fugir cames ajudeu-me enfurismat i trist. No va aconseguir cap prova per enganyar els seus pares i, a més a més, els tres porquets l’havien tractat molt malament, no l’havien volgut ni escoltar i a més li havien socarrimat el cul.
Els seus pares es van disgustar molt en veure’l tornar amb les mans buides i no van voler escoltar les seves excuses. Els seus germans se’n van burlar.
– Com pot ser que no t’hagis pogut cruspir tres porquetes indefensos? Ets un gallina. Gallina, gallina, gallina! – Li cridaven.
Tot i això, els seus pares no es van rendir, pensaven que encara el podien reeducar. Li van proposar una altra missió: Anar-se a cruspir les set cabretes que havia tingut una cabra de la muntanya veïna, a l’altra banda del riu.
– Què pot ser més senzill que menjar-se cabretes petites? Segur que en aquesta missió se’n sortirà. – Van pensar.
Abans de marxar, però, li van donar un ultimàtum:
– Si no ets capaç de menjar-te les cabretes, no cal que tornis amb nosaltres! No en volem de llops porucs.
El Llobet va sortir una altra vegada amb l’objectiu de complir la seva nova missió. Sabia que aquest cop no podia fallar però ell no volia fer-los-hi mal a unes pobres cabretes. Per això es va empescar una nova estratègia per enganyar els seus pares.
Amb l’experiència dels tres porquets havia descobert que els adults li tenen molta por als llops, tanta que no en volen sentir ni a parlar. Els nens petits, en canvi, potser encara no els hi tindrien por. Ell podria parlar-hi explicar-los-hi que no els hi vol fer cap mal, que és un llop bo. Va decidir que intentaria parlar amb les cabretes d’amagat de la seva mare, potser elles l’entendrien i li donarien alguna prova per enganyar als seus pares quan tornes.
Aquest cop es va prendre el camí amb més pressa, tenia ganes de resoldre tot aquest assumpte aviat i que els seus pares el deixessin en pau. Se sobte, però, va veure de lluny la nena vestida de vermell estirada al mig del camí. Semblava que estava plorant.
– Hola, estàs bé? – Va preguntar el llop.
– Deixa’m estar. – Va cridar espantada la nena.
– No et faré mal, només et vull ajudar.
– No et crec. – Va dir. – Tu ets un llop i la meva mare sempre em diu que he de vigilar amb vosaltres perquè ens voleu cruspir.
– Ecs! Jo no et vull cruspir, no m’agraden les nenes. Què t’ha passat?
– He entropessat quan tornava corrent de casa l’àvia i m’he fet mal al turmell.
– M’ho deixes mirar? – Va preguntar el Llop mentre la nena li deia que sí. – Sembla que te l’has doblegat, caldrà fer-t’hi un embenat, tens algun mocador?
La nena, que sempre anava ben equipada, li va deixar un mocador per fer-li l’embenat. El Llobet, un cop va haver acabat li va bufar tres cops dient-li que així es curaria més ràpid. La nena va parar de plorar i es va ficar dreta amb un somriure.
– Em dic Caputxeta Vermella, i tu?
– Jo Llobet.
– Encantada Llobet. Tens raó, no sembles un llop perillós.
– Gràcies. – Va agrair el Llobet.
– Ara me n’he d’anar, la meva mare m’espera i deu estar preocupada. Moltes gràcies!
La Caputxeta se’n va anar corrent i el Llobet va reprendre la marxa cap a casa de les set cabretes. Just quant hi va arribar va sentir la mare de les cabretes acomiadar-se tot dient:
– La mare se'n va a pasturar, mireu que hi ha un llop que és molt llest i si no espavileu us agafarà, tanqueu la porta amb pany i clau, i quan vingui la mare us cantarà: Obriu! Obriu cabretes, que vinc de pasturar, amb les mamelletes plenes per donar-vos de mamar! Així sabreu que sóc jo.
El Llobet, que ho va sentir tot, va pensar que si trucava a la porta, igual com van fer els tres porquets, les cabretes tampoc el voldrien obrir. Per això va decidir que es faria passar per la mare de les cabretes cantant la cançó que havia sentit. Així, quan li obrissin la porta els podria explicar el seu problema i de ben segur que el voldrien ajudar.
Les cabretes en sentir la cançó no se’n van refiar i ja sabeu com va anar la història, li van demanar que ensenyés la pota per demostrar que era la seva mare. En veure que no era blanca van endevinar que era un llop.
El Llobet, no es va rendir i va pensar que podria pintar-se la pota amb farina i així enganyaria les cabretes, però tampoc va funcionar perquè van sentir que la seva veu era massa ronca.
A la tercera, però, va aconseguir que li obrissin la porta. Per fer-ho, va ensenyar-los-hi la pota encara pintada de blanc i, canviant el seu to de veu, va cantar la cançó de la mare de les cabretes.
En obrir la porta, les cabretes es van espantar molt i van començar a córrer amunt i avall per amagar-se’n. El Llobet va intentar tranquil·litzar-les dient-los-hi que no els hi volia fer mal, que només els hi volia demanar alguna cosa per fer veure als seus pares que se les havia cruspit. Les cabretes, però, no l’escoltaven. Havien sentit tants contes on el llop era dolent que es pensaven que el Llobet les volia enganyar.
El Llobet estava desesperat, no volia fer-los-hi mal però no podia tornar amb les mans buides així que va prendre una decisió a correcuita. Es va empassar sis cabretes sense mastegar i les va guardar dins la panxa, que li va quedar molt inflada. La seva intenció era anar corrent cap a casa seva i mostrar als seus pares la panxa plena. Aquests, en veure-li l’acceptarien de nou i llavors tornaria a deixar-les lliures.
La panxa, però, li pesava massa i mentre feia camí va haver d’aturar-se a descansar sota l’ombra d’un pi al costat del riu. Mentre dormia, la mare cabreta va arribar a casa i es va espantar molt en veure la porta oberta sense les seves filles. Del darrere del rellotge, però, en va sortir la cabreta més petita de totes que s’havia amagat i el Llobet no l’havia vist.
– El llop ens ha enganyat i s’ha empassat a les meves germanetes! – Va explicar-li plorant a la seva mare.
– No t'amoïnis, agafa la cistella i el cosidor, que el llop sempre es posa allà a la vora del riu, a l'ombra d'un pi a fer la migdiada. – Va dir la mare.
No van tardar gaire estona a trobar-lo adormit. La mare va agafar unes tisores i li va tallar la panxa de dalt a baix, d’on en van sortir sanes totes les cabretes. Després, li van omplir la panxa de pedres i li van tornar a cosir.
El Llobet va despertar al cap d’una estona amb una set terrible i es va aproximar al riu per beure. Amb tot el pes de les pedres, però, va perdre l’equilibri i va caure riu avall. Les cabretes se’l miraven des de darrere un arbre i no el van voler ajudar quan aquest demanava ajuda.
Va estar ben a prop d’ofegar-se. Sort que la Caputxeta Vermella, que tornava a anar cap a casa la seva àvia, va sentir els seus udols i va córrer per ajudar-lo. Amb esforços el va aconseguir treure de l’aigua i entre tots dos van descobrir les pedres amagades dins la panxa i la mala passada que li havien fet les set cabretes.
El Llobet estava desesperat.
– Què puc fer? Els meus pares m’han dit que no torni a casa si no puc demostrar que m’he cruspit algun animal. – Va dir el Llobet. – Però jo no soc així, no m’agrada caçar...
– Els teus pares no t’entenen Llobet. Per què no passes d’ells?
– No puc fer-ho això, amb qui viuria? Són la meva família...
– Però tu no ets com ells...
– Ja ho sé, però la única manera que m’acceptin és que ho sigui, si no em quedaré sense amics.
– Jo puc ser la teva amiga. – Va dir la Caputxeta Vermella.
– La meva amiga? No em facis riure. – Va dir el Llobet. – Ara dius això perquè ets una nena, però quan et faràs gran em tindràs por, com tots els adults, i després em voldràs caçar, com fan ells.
– Això no és veritat, jo mai et tindré por.
La Caputxeta Vermella es va quedar moixa rumiant una solució.
– He tingut una idea! – Va exclamar. – Per què no vens a viure a casa de la meva àvia? Ella està molt sola i li aniria bé tenir companyia. Si s’acostuma a tu, de ben segur que et cuidarà i estaràs protegit. I a més a més, ens podrem veure sovint.
Van estar una bona estona valorant la proposta i al final el Llobet si va avenir. Va pensar que ja no li podia passar res pitjor. Els seus pares i germans no el volien i, quan havia intentat ser simpàtic amb els porquets i les cabretes, s’havia emportat una socarrimada al cul i casi mor ofegat al riu. Potser entre els humans trobaria un espai on l’estimarien.
De camí cap a casa l’àvia el Llobet i la Caputxeta Vermella es van fer un tip de riure. S’entenien molt bé i poc a poc s’estaven fent bons amics.
Un cop van arribar a la casa de l’àvia la caputxeta li va demanar al llop que s’amagués darrere un arbre. Si la seva àvia el veia abans d’hora s’espantaria i no en voldria ni parlar.
En sentir la història de la Caputxeta la seva àvia li va dir:
– Ni parlar-ne! T’has begut l’enteniment, què fas parlant amb un llop? No veus que se t’hauria pogut cruspir?
– Àvia, ell no és així, és un llop bo, no menja ni persones ni animals.
– No diguis bestieses i entra cap a dins, no fos cas que encara rodés per aquí la mala bèstia.
– Però àvia...
– Silenci! Estàs castigada, tres setmanes sense sortir.
En sentir-ho, el Llobet es va ficar molt trist. S’havia fet il·lusions de viure amb l’avia de la Caputxeta i davant d’aquesta negativa el pobre llop no sabia què fer. No tenia cap lloc on anar, tothom li tenia por i la seva família li havia dit que no tornés si no aconseguia caçar un animal.
– Val més sol que mal acompanyat. – Va pensar el Llobet desanimat. – Buscaré un lloc on viure tot sol a prop d’aquí. Així, almenys, podré veure la Caputxeta Vermella de tant en tant.
Abans de marxar, però, volia agrair-li el que havia fet per ell. Havia sigut l’única que l’havia intentat ajudar i l’havia acceptat tal com era, un llop bondadós. Era la seva única amiga.
Va esperar que la seva àvia sortís a passejar per entrar dissimuladament dins de la casa. En fer-ho es va trobar la caputxeta dormint i va dubtar si despertar-la. Mentre esperava va investigar la llar. Era una caseta molt petita al mig del bosc, amb una llar de foc a l’estança principal i un parell d’habitacions que hi comunicaven. Va entrar a l’habitació de l’àvia i sobre el llit hi va trobar una colla de vestits estrafolaris. Tanta gràcia li van fer que es va ficar a riure ben fort.
La caputxeta, en sentir-lo es va despertar.
– Què és el que et va tanta gràcia Llobet? – Va preguntar la caputxeta.
– Els vestits de la teva àvia, són ben divertits. – Va dir el Llobet.
– Sí, sempre vesteix extravagant. – Va reconèixer. – Llobet, em sap molt de greu que no et puguis quedar amb nosaltres, tots els adults et tenen por, no l’he pogut convèncer.
– Ja l’he sentit, Caputxeta. No et preocupis. T’agraeixo molt que m’hagis intentat ajudar però al final jo soc un llop, és normal que em tinguin por.
– Però tu ets un llop bo, et tenen por perquè no et coneixen. Si la meva àvia malcarada m’hagués volgut escoltar... Però és una tossuda!
– Sí, ja he vist quin caràcter més dur que tenia. – Va exclamar el Llobet començant a riure. Llavors, agafant un dels vestits de l’àvia la va començar a imitar. – “Què fas parlant amb un llop? No veus que se t’hauria pogut cruspir?”
A la Caputxeta Vermella li va fer molta gràcia que el Llobet imités tant bé la seva àvia i sense pensar-hi es van ficar a jugar a imitar-la. El Llobet es va disfressar de l’àvia i es va ficar al llit fent veure que esperava la Caputxeta, i ella va fer veure que arribava a la casa per portar-li un cistell amb menjar. Es va atansar al llit i com que el Llobet feia tanta gràcia vestit així li va dir:
– Àvia, àvia, quins ulls més grossos que tens!
– Són per veure't millor - va dir el llop tractant d'imitar la veu de l'àvia.
– Àvia, àvia, quines orelles més grosses que tens!
– Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop.
– Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
– Són per ... menjar-te millor!
Llavors van començar a jugar a empaitar-se fent veure que el Llobet se la volia cruspir. S’ho estaven passant d’allò més bé plegats quan de sobte, un caçador que passava per allà i que havia vist entrar el Llobet a dins la casa, va tombar la porta i va disparar un tret al Llobet. El va ferir a la pota.
La Caputxeta Vermella és va quedar col·lapsada en veure la sang i el Llobet, en veure que el tornava apuntar, va fugir cames ajudeu-me per la finestra. El caçador va sortir darrere seu i la caputxeta el va seguir cridant-lo.
– No li facis mal, no és dolent! – Li deia cada cop des de més lluny.
El caçador no li va fer cas i va seguir perseguint el Llobet, que ferit com estava no podia córrer gaire ràpid. Va disparar un tret, però el Llobet el va poder esquivar. En va disparar un altre, i va tornar a fallar. El tercer, però, el va encertar.
El Llobet va caure plomat al terra. El caçador el va atrapar i en veure’l estirat moribund al terra se’n va riure.
– Tu ets un llop i fas por a tothom menys a mi, el caçador. Ara ja no podràs fer mal a ningú més. – Li va dir orgullós.
Quan es disposava a rematar-lo, va arribar corrent la caputxeta vermella que se li va ficar al davant per evitar-ho.
– No li facis mal, és un llop bo. – Va suplicar.
– Sigui bo o dolent, un llop és un llop, tard o d’hora s’acabarà menjant animals i potser també nenes petites com tu. – Va respondre el caçador encara apuntant-lo amb l’escopeta. – És millor acabar amb ell ara que encara hi som a temps.
– Ell no és així, no ho faria mai això. És el meu amic.
– No diguis bajanades, apartat! – Va cridar.
Com que la Caputxeta Vermella no es volia apartar, el caçador li va donar un cop al cap amb la culata de l’escopeta fent-la caure al terra. El Llobet en veure’l es va enfurismar tant que ferit com estava, es va aixecar i va saltar sobre el caçador. El Llobet estava tant enfadat que gairebé no era conscient del que estava fent. El caçador lluitava per treure-se’l de sobre però el Llobet l’agafava fort amb les dents pel coll fins que li va arrencar un tros de pell. El Llobet va matar el caçador.
La Caputxeta ho va veure tot i quan el Llobet es va girar amb la boca ensangonada, ella va començar a retrocedir espantada.
Caputxeta, no tinguis por, soc jo, el Llobet – Li va dir.
La Caputxeta, però, en veure el Llobet ple de sang, i el caçador mort al seu costat es va espantar tant que es va ficar a córrer. El Llobet es va quedar allà, tot sol amb el caçador mort al costat. L’havia mort per salvar la seva amiga però en veure’l ella l’havia rebutjat. Tornava a estar sol i, a més a més, ara era un assassí.
El Llobet va pensar que fes el que fes, no podria canviar el que era, un llop. Un llop ferotge que matava persones i animals, un llop a qui tothom li tenia por. Per molt que intentés evitar-ho, era la seva naturalesa i va decidir no resistir-s’hi més.
Ferit com estava va emprendre el camí de tornada cap a casa. Abans d’arribar-hi, però, va fer dues parades. Primer va passar per casa de les set cabretes, les que li havien ficat pedres a la panxa i casi el maten ofegat. Se les va cruspir a totes, inclosa la seva mare. Després va anar a casa dels tres porquets que li havien escaldat el cul amb una olla d’aigua bullint. Després de bufar ben fort i ple de ràbia, va aconseguir tombar la casa de totxos i es va menjar els tres porquets, que no van poder fugir.
Quan va arribar a casa seva, ferit com estava i amb la panxa ben plena, els seus pares el van rebre amb els braços oberts. Estaven orgullosos que el seu fill per fi s’havia convertit en un llop de veritat.
El Llobet, però, continuava sentint ràbia per tot el que li havia passat, pel mal tracte que havia rebut per ser diferent als altres. Va esperar a estar recuperat per poder dur a terme el seu últim pla.
Mentre dormien, el Llobet va assassinar els seus pares i va sotmetre els seus germans. A partir d’aquell moment, ell seria el líder de la manada i viuria com volgués sense que ningú li digués com havia de ser.
Aquesta és la història del Llobet, un llop bondadós que l’entorn el va transformar en malvat. Així van començar les històries del llop ferotge, així va néixer la llegenda.
26/08/2024