RIIIIIIIIIIING - CLAC!

RIIIIIIIIIIING - CLAC! El Dídac apaga el despertador d’un cop i està preparat per començar el seu gran dia, el dia que tant havia somiat. Avui farà el seu primer viatge en el temps i vol que tot surti bé. Sap que ser puntual és important i per això es va ficar cinc alarmes cada cinc minuts al despertador i es va preparar la camisa reglamentaria que li van donar el dia de l’entrevista. RIIIIIIIIIIING - CLAC! Quan va començar a estudiar història no s’esperava que un dia podria viatjar en primera persona a l’època dels seus somnis: l’antiga Grècia.

Sap que no hi va per plaer, és el seu primer dia de feina fent de guia de viatges al passat i vol causar una bona impressió, però no pot deixar d’estar molt emocionat i nerviós. RIIIIIIIIIIING (Maleït despertador, pensa…) CLAC!

Ha sentit a dir que els períodes de prova de l’empresa que l’ha contractat, “Tempus Volatilis”, són molt exigents i que companys seus no han superat el procés de selecció. Tot i això, està totalment convençut que se’n sortirà. Res pot anar malament, es diu. RIIIIIIIIIIING - CLAC! Es coneix la història dels grecs de pe a pa i l’habilitat d’explicar en públic se li dona força bé.

Està apunt de sortir del llit i començar la seva rutina diària: apagar el despertador, llevar-se, plegar el pijama en un calaix, fer el llit, una dutxa freda de cinc minuts, vestir-se amb roba còmoda, ficar a torrar unes llesques de pa i, mentre escalfa el cafè, regar les cinc plantes que li fan companyia; esmorzar i en acabar, com sempre, tancar-se al seu despatx i no parar de devorar llibres d’història fins que és l’hora de dinar.

Avui, però, la seva rutina variarà en tres punts clau: es va ficar cinc alarmes en comptes d’una, s’ha de vestir mudat amb la camisa de l’empresa i no es tancarà al seu despatx, sinó que agafarà l’autobús per anar a treballar.

Ja ho té tot controlat: ha apagat les cinc alarmes del despertador, s’ha llevat, ha plegat el pijama en un calaix, s’ha fet el llit, s’ha dutxat i ara es fica orgullós la camisa impol·luta de l’empresa. Mentre es prepara les torrades i el cafè… RIIIIIIIIIIING (HÒSTIA, MERDA! La camisa… puto cafè!) RIIIIIIIIIIING - CLAC!

 

Vet aquí la culminació d'un somni

Un somni és un viatge i aquest ha estat llarg i divers: ple d’il·lusió, d’esperança, d’alegria i, a vegades, de tristesa; ple d’esforç, de frustració, d’obstacles, de fracassos i de resiliència; ple de joc, d’art, de música, de docència, de teatre, de moments màgics, de creixement, d’amor i de vida...

Moltes gràcies per ser-hi i per ajudar-me a demostrar junts que els somnis dels nens es poden complir.

David Vergé ♪♫

Recital de fi de grau, 7 de juny de 2025

El cant de revolució

A la Sara se li fa estrany tornar a veure aquella façana al seu davant. Tot i haver passat set anys des de l’última vegada que va entrar a la casa del Ramon té la sensació que tot segueix igual. Puja les escales a poc a poc, deixant absorbir amb els sentits cadascun dels records que se li desperten, des de l’olor particular de llibres que li recorden el coneixement que va adquirir, fins al tacte rugós de la barana de fusta que tantes vegades va pujar mentre anava a les seves classes de música.

El Ramon està estirat al llit de la seva habitació i la Sara es sorprèn en veure’l tan dèbil. Tot i parlar sovint amb ell per telèfon sobre els seus progressos, feia massa anys que no el visitava en persona i es sent penedida per la seva reacció interna de rebuig en veure’l tan desmillorat. Allà, al seu davant, té la persona que li va ensenyar tot el que sap referent a la música, des de la teoria i la pràctica fins com estimar-la i respectar-la. Ell li va ensenyar els valors de l’ofici, de l’esforç i de la rebel·lia de l’artista.

Fa tot just dos mesos que la Sara va tocar el cel amb el seu concert multitudinari al Palau Sant Jordi. Veient el Ramon defallit se li succeeixen tot un seguit d’imatges, començant amb la seva partida cap a Barcelona quan tenia vint-i-un anys després que ell li donés el vistiplau, i passant per diversos moments rellevants de la seva carrera meteòrica. Asseguda al costat del seu mentor es deixa anar i li llisca una llàgrima per la galta mentre es pregunta si tot l’esforç ha valgut la pena. S’ha guanyat el reconeixement de tot el país però, per algun motiu, es sent esgotada, enfonsada emocionalment i es qüestiona si tot el sofriment ha valgut la pena.

Quan somiava, juntament amb el Ramon, que un dia la seva música seria cantada per totes les persones del país com un himne a la vida, no s’esperava que el preu a pagar seria tan alt. La Sara ja sabia que la corrupció de la indústria musical era promoguda pel règim autoritari que governa i que mai es veuria amb bons ulls que un personatge com ella, que no tenia en compte els cànons estilístics i que no responia a cap llei, tingués èxit. Sempre va ser conscient que li tenien por perquè les seves paraules eren sinceres i la seva música, que bevia de totes les cultures del món, inspirava als oients somnis de llibertat. Però el preu que li han fet pagar amb confabulacions, traïcions i atacs cap a la seva persona li ha fet un mal que, malgrat l’èxit de la seva música, ara sent irreparable.

La Sara es fixa en el Ramon que segueix dormint i pensa que ja no es tornarà a despertar. Just abans d’entrar a la cambra, la seva cuidadora li ha explicat que després del concert del Palau el seu estat de salut va empitjorar greument i, posteriorment, li ha entregat una carta que el Ramon va escriure per a ella uns dies abans. Mentre s’eixuga una última llàgrima, la Sara obre curosament el sobre i la llegeix en silenci:

Ho has aconseguit, Sara! La teva música ha traspassat fronteres i ha anat més enllà de l’art del so. El teu cant és un missatge d’esperança per a totes les persones contra aquest règim que ens oprimeix i ens pren les llibertats des de fa anys. Has vençut! Tothom canta les teves cançons i jo estic molt orgullós de tu.

El dolor del que em vas parlar el comprenc, és el pes de tots els sacrificis que has fet. Ara descansa i recuperat. I després preparat, Sara! Jo ja no et podré acompanyar i em sap molt greu posar-te més càrrega, però preparat perquè això no ha fet més que començar. Ara no et pots aturar. Tot el poble et necessita, tu ets la veu de la revolució!

El somni dels pares del Didet

Per fi ha arribat el dia més important de la vida del Didet. Avui és el dia que es gradua com a músic professional. Tan sols ha de tocar les peces tal com les ha assajat una vegada i una altra a casa. Porta tota la vida preparant-se per aquest moment, d’ençà que els seus pares li van ficar aquesta imperiosa càrrega al seu damunt.

—Un dia seràs músic professional, l’orgull de la família —li va dir el seu pare just després de la seva primera audició quan tenia 6 anys.

Des de llavors, els seus pares es van esforçar per fer del Didet un home de bé, contractant als millors professors particulars de música de la zona i establint una autèntica disciplina militar d’estudi. Els seus pares estaven convençuts que el seu fill compliria els seus somnis d’infància frustrats i van dipositar en ell totes les seves il·lusions.

La veritat és que el Didet no tenia gaire talent, però com que tampoc en tenia per cap altra cosa, no li semblava malament focalitzar-se en la música. Era un jove més aviat maldestre i pensava que almenys amb la música no faria mal a ningú. Era massa optimista.

El seu primer professor va agafar la baixa per ansietat després de quatre mesos de classe perquè no va aconseguir que el Didet fes sonar gens ni mica la flauta travessera nova de trinca que li havien comprat. El seu segon professor encara va durar menys perquè va patir un malaurat accident molt desafortunat: just a la segona classe, el Didet va entrepussar amb tanta mala sort que va anar a parar a sobre la flauta de plata pura i banyada amb or de 24 quilats del professor. Els seus pares es van enfadar molt quan aquell professor els hi va dir que el seu fill no es podria dedicar a la música perquè era massa sapastre. Del tercer... millor no en parlem.... per respecte als difunts.

El cas és que el Didet ha tingut molts professors d’ençà dels seus inicis però cap d’ells ha aconseguit extreure les seves qualitats. El 21è professor que va tenir, per exemple, va deixar la feina dient als pares que el Didet era un diamant en brut, però era tan brut que semblava carbó.

Tot i les crítiques, el Didet mai es va rendir. Gràcies a l’esforç econòmic dels seus pares ha anat superant etapes i ara és allà, amb 54 anys preparat amb les seves partitures al costat de l’escenari. “Res pot anar malament” es diu. Ho ha repassat tot mil vegades: les partitures enganxades, la roba, els horaris, les invitacions i el faristol. Ha arribat el dia de complir el somni dels seus pares. Serà músic professional peti qui ho peti.

El que no havia previst és que just quan el nombressin per entrar a l’escenari s’adonaria que s’havia deixat la flauta a casa. Els seus pares estaven desconsolats però la veritat és que al Didet no semblava que li hagués afectat en excés no poder tocar, deu ser perquè després de vuit exàmens de graduació fallits ja li ha agafat el gustet.

Treu-me les manilles!

La Clara ha perdut la noció del temps i en algun moment s’ha sorprès a ella mateixa delirant. No sap quant temps porta allà tancada però pels àpats que li porta el Xavier intueix que unes dos o tres setmanes. Es nota les cames entumides i les manilles li comencen a encetar els canells. Mentre es pregunta si durarà gaire més amb el cap clar sent les seves passes que s’aproximen.

—Xavier, hi ets? —diu la Clara amb la veu afònica—. Deixa’m sortir, si-us-plau!

Des de l’altre costat de la porta, el Xavier comença a obrir un a un els tres forrellats fent un soroll estrepitós que a la Clara li ressona dins el cap. Quan s’obre la porta, la llum del sol que entra li molesta a la vista però s’adona que se li alleuja la respiració, no sap si per l’oxigen renovat de la diminuta sala o perquè ha intuït una escapatòria.

—Bon dia Clara, has pogut dormir? —pregunta ell amb to amable mentre li omple el plat de menjar.

—Xavier, si-us-plau, no puc més... necessito sortir... —diu la Clara—. Xavier... em sents?

—Això no pot ser, Clara, ja t’ho vaig dir. Has de tenir una mica més de paciència, fins que les coses es calmin... la policia t’està buscant.

—No has de patir, no diré res... Ningú sabrà el que ha passat!... De veritat, Xavier, tu em coneixes, som amics, oi?

—Et penses que això m’importa? El que em passi a mi, dic... M’ofens. —S’ajup per encendre una nova espelma i retirar la consumida.— Tu ets el més important, Clara. Ets aquí pel teu bé.

—Pel meu bé? Hòstia puta, Xavier —diu la Clara cridant histèrica—. Deixa’m sortir collons, si t’importo deixa’m sortir!

—I que tornis amb aquell sòmines amb qui t’havies promès? Ni parlar-ne! No et convé, ja t’ho vaig dir. —El Xavier agafa una escombra i es posa a netejar el terra ple de pols.

—Et penses que tu ets millor que ell? —diu la Clara intentant asserenar-se—. Aquest cop t’has passat... Fot setmanes que em tens tancada a les fosques, lligada com un gos i fent-me pixar i cagar a un orinal... Et sembla normal?... MIRA’M!

—Si m’haguessis fet cas això no hauria passat, Clareta.

—NO EM DIGUIS CLARETA, CABRÓ! No em diguis Clareta... Que et follin! No tornarem a ser mai més amics, no t’ho perdonaré mai això.

—Clara, no diguis això... jo t’estimo com si fossis la meva germana petita, ja ho saps.

—Sí, ja ho sé... però així no, Xavier, així no...

El Xavier s’agenolla al seu davant i li acaricia els cabells. Ella se’l mira amb llàgrimes als ulls. Sense dir res, el Xavier s’aixeca i es dirigeix cap a la porta deixant-la somicant al terra.

—Espera —diu la Clara—. Afluixa’m una mica les manilles, em fan mal...

El Xavier dubta un segon però finalment torna al seu costat. Mentre li afluixa les manilles la Clara li fa un petó que ell no s’espera. Es comencen a besar i fan l’amor.

Som-hi, campió!

Una mica més, campió! Ja gairebé ho tens, corre, no afluixis! Aguanta, aguanta... mira, ja es veu la meta, ho tens a tocar, un últim esprint iiiii... 

Sí!!!! Final, victòria! He guanyat jo, ho he aconseguit!! Soc el millor, he guanyat, els he guanyat a tots. Soc el més ràpid del món, soc invencible! 

I ara, com a guanyador, em quedaré amb el premi! Aquesta fabulosa casa tan calenta i espaiosa és meva i només meva. I vosaltres, perdedors, foteu-vos! Moriu-vos de fred i de gana que és l’únic que us mereixeu per ser tan lents i patètics. 

No sé perquè m’he preocupat tant, es veia... es veia clar que jo... que jo guanyaria... Uf, quina soneta m’ha agafat (badalla) ara de sobte. Bé, ja estic instal·lat així que... vaig a... vaig a fer una petita... becaina.

“Aaahhhh”

Què… què passa?... vull descansar una mica més... 

“AAAAAAHHHH!”

Què son aquests crits? Ja m’he desvetllat… Òndia! Però… què ha passat aquí? No m’ho puc creure! Està tot canviat i gairebé no hi cabo. La casa s’ha fet petita de cop, m’està esclafant. Déu del cel, necessito trobar una nova llar, i ràpid! Quin disgust… quan vaig arribar aquí tenia molt d’espai, menjar il·limitat, escalfor… No entenc res. Espera, quant temps dec haver dormit? Bé, no cal pensar-hi més, no és pas el primer cop que haig d’emigrar. Amb una mica d’esforç trobaré una casa més gran i més xula que aquesta. Endavant i força, campió! 

A veure, on deu ser la sortida? Sembla que per aquí... AI! QUÈ ÉS AIXÒ TANT LLEFISCÓS? QUIN FÀSTIC! El primer que faré quan trobi una casa nova serà netejar-me de cap a peus. Em sembla que allà hi veig una mica de llum... sí, és cap aquí! Carai, que és estret això... no m’hi passa pas el cap. Ho provaré de cul, a veure si puc fer el forat una mica més gran. Uix... ai... mm... no, no puc girar-me. Ho tornaré a provar de cap. Som-hi campió, ja ho tens això. Ara, ara! Sembla que el forat s’obre una miqueta, cada vegada veig més llum. Ja gairebé hi passo... Ui... ui, quin fred! Per què fa aquest fred aquí fora? No sé si vull sortir ara! I si em quedo una mica més?

EEEEEEEEEECCSSSSSSSSSS!!!! QUÈ ÉS AIXÒ? ALGUNA COSA M’ESTÀ TOCANT! ÉS UN GEGANT? M’ESTÀ ESTIRANT PEL CAP, ÉS UNA TRAMPA... M’HE D’ESCAPAR. LLUITA CAMPIÓ, LLUITA! DEMOSTRA-LI QUI ETS! Oh, no... No puc, m’està guanyant, se’m menjarà, estic perdut... 

No pot ser! Soc fora, no sé que ha passat... Hi ha molts gegants de color blanc. Un m’agafa en braços i em sacseja... DEIXA’M ANAR, IMBÈCIL! Sembla que no m’entenen, deuen ser éssers poc desenvolupats.

Calma, calma, calma...

Per fi ja el té acabat. Porta sis mesos treballant en aquest article i n’està molt orgullosa. Això sí que és periodisme de veritat, pensa amb orgull. Està a punt de publicar-lo a la web de la seva redacció, una petita revista independent que acostuma parlar de successos banals que a ella li semblen intranscendents, però està convençuda que aquest article produirà un abans i un després.

Se’l mira una darrera vegada a la pantalla de l’ordinador i s’adona que està molt nerviosa. Sap que les conseqüències del que està a punt de fer són imprevisibles i recorda amb ansietat les paraules taxatives de l’Ernest, el seu cap, quan li va dir que estava investigant a l’Arnau Fondedalt per un possible indici de corrupció.

—T’has tornat boja o què et passa? —li va dir amb un to agressiu que mai li havia sentit—. Et prohibeixo que segueixis investigant aquest cas.

—He descobert coses que l’incriminen!

—CALLA! Oblida't immediatament de tot això i busca un altre article. Ens hi va la feina a tots.

La Lídia comprenia el seu temor. Ficar-se amb una persona tan poderosa com el vicepresident del partit polític més important de Catalunya tan sols pot portar turbulències. Després de la reunió amb l’Ernest es va plantejar fer-li cas però ràpidament es va revelar i va decidir continuar l’article en secret. La seva vocació periodística li impedia mirar cap a una altra banda sabent que una persona com l’Arnau Fondedalt, un potencial candidat a presentar-se en els propers anys a la presidència de la Generalitat, ha anat escalant posicions a base de tractes de favor a empreses vinculades a la construcció.

Té l’article al seu davant, tan sols li cal clicar “publicar”. Un cop ho faci no hi haurà marxa enrere. Mou el ratolí, es situa sobre el requadre on hi fica la temorosa paraula, “publicar”. Dubta un segon, respira i finalment... clic.

1 segon, 5 segons, 10 segons, 20 segons, 30 segons. Tot segueix igual, com si res hagués passat. De sobte, una notificació a la pantalla, han compartit la noticia. Una altra notificació, els usuaris estan començant a reaccionar. Es sobresalta quan sent una vibració del mòbil. Només és un whats, pensa. No li fa cas però ràpidament li torna a vibrar. El desbloqueja i mira qui és. Tres converses noves, una d’un número desconegut. Torna a mirar a la pantalla de l’ordinador i no paren d’arribar noves notificacions, la noticia està circulant. Li sona el mòbil, una trucada, és l’Anna, la seva millor amiga. Decideix deixar-lo sonar i desconnecta l’ordinador.

Tot això no li interessa, no li importen les conseqüències. Ella només volia fer justícia a la veritat, missió complerta. Tanca els ulls. Intenta abstraure’s dels seus pensaments. Calma. Calma. Calma.

El so d’unes passes cada cop més fortes li fan obrir els ulls. És l’Ernest que s’aproxima decidit cap al seu despatx.