Les meves sospites eren certes, ho acabo
de veure amb els meus propis ulls. Acaben de sortir junts de casa, els he vist
des de l’altra banda del carrer. Quina barra! No estaven dissimulant gens ni
mica, sap que a aquesta hora del migdia jo estic treballant. A ell no el
coneixia i la veritat és que ho prefereixo així.
Decideixo entrar. Pujo al pis per les
escales, és un sisè però estic tant nerviós que necessito moure’m. Obro la
porta, tot està igual. És com si no hagués passat res però hi ha un detall que
els delata, l’olor. Ho noto, un perfum estrany d’home que ja havia sentit
altres vegades. L’ensumo bé, sembla car. Segueixo el camí de l’aroma i em
planto davant la nostra habitació que té la porta ajustada. Està tal com l’he
deixat de bon matí: les cortines tancades, les tauletes de nit ordenades i el
cobrellit blau cel ben estirat. Però un altre cop em crida l’atenció l’olor. Es
nota l’ambient carregat, no han ventilat, segur que no hi han pensat, han anat
molt de pressa. És una sensació que conec bé, és olor de sexe. M’atanso al
llit, el destapo i el toco, encara és calent.
Noto una opressió enorme al pit, com si
m’ofegués. Per què ha passat això? Què passarà a partir d’ara? Podré viure
sense ella? Què farem amb el pis? És petit i vell però el vam comprar junts de
segona mà amb molta il·lusió i m’agrada com ens ha quedat l’estil minimalista. Qui
m’hauria dit a mi, que odio tant l’Eixample, que un dia em faria trist haver de
marxar.
Com reaccionarà quan li digui que l’he descobert? Potser ho negarà, ben mirat no en tinc cap prova física. I si no li dic? Potser encara ho podem arreglar. Mentre no li digui tot seguirà igual. La nostra rutina de sempre: el cafè amb la maleïda màquina italiana de bon matí, els vespres acorruats al sofà veient una sèrie i les abraçades per agafar el son dins el llit. D’aquesta manera podré seguir quedant amb la Vanesa quan l’Anna estigui treballant, no sé què passaria entre nosaltres si deixéssim de ser veïns d’escala.