Cobrellit blau cel

Les meves sospites eren certes, ho acabo de veure amb els meus propis ulls. Acaben de sortir junts de casa, els he vist des de l’altra banda del carrer. Quina barra! No estaven dissimulant gens ni mica, sap que a aquesta hora del migdia jo estic treballant. A ell no el coneixia i la veritat és que ho prefereixo així.

Decideixo entrar. Pujo al pis per les escales, és un sisè però estic tant nerviós que necessito moure’m. Obro la porta, tot està igual. És com si no hagués passat res però hi ha un detall que els delata, l’olor. Ho noto, un perfum estrany d’home que ja havia sentit altres vegades. L’ensumo bé, sembla car. Segueixo el camí de l’aroma i em planto davant la nostra habitació que té la porta ajustada. Està tal com l’he deixat de bon matí: les cortines tancades, les tauletes de nit ordenades i el cobrellit blau cel ben estirat. Però un altre cop em crida l’atenció l’olor. Es nota l’ambient carregat, no han ventilat, segur que no hi han pensat, han anat molt de pressa. És una sensació que conec bé, és olor de sexe. M’atanso al llit, el destapo i el toco, encara és calent.

Noto una opressió enorme al pit, com si m’ofegués. Per què ha passat això? Què passarà a partir d’ara? Podré viure sense ella? Què farem amb el pis? És petit i vell però el vam comprar junts de segona mà amb molta il·lusió i m’agrada com ens ha quedat l’estil minimalista. Qui m’hauria dit a mi, que odio tant l’Eixample, que un dia em faria trist haver de marxar.

Com reaccionarà quan li digui que l’he descobert? Potser ho negarà, ben mirat no en tinc cap prova física. I si no li dic? Potser encara ho podem arreglar. Mentre no li digui tot seguirà igual. La nostra rutina de sempre: el cafè amb la maleïda màquina italiana de bon matí, els vespres acorruats al sofà veient una sèrie i les abraçades per agafar el son dins el llit. D’aquesta manera podré seguir quedant amb la Vanesa quan l’Anna estigui treballant, no sé què passaria entre nosaltres si deixéssim de ser veïns d’escala.