Antics amics vestits de pols

Saps? A vegades miro enrere i em sento molt sol. Sort que tu no marxaràs mai, amic. Recordes quan érem petits? Plegats, realitzàvem elaborades trapelleries inundats d’estimulants emocions. “Prepareu-vos per córrer!” deies amb neguit conscient del que ens esperava. “1, 2... i 3!! Correu que ve!!!!”. I quin fart de córrer perquè no ens enxampés la senyora Enriqueta.

Llavors si que érem feliços, oi? Sortíem a jugar quan ens venia de gust, no teníem preocupacions com ara... Diners, feina, estudis... Ja n’estic tip! Això no és vida, així no podem ser feliços. Què en penses tu? No t’agradaria tornar enrere i tornar a ser els nens que érem? Podríem tornar a jugar amb els nostres amics de la infància.

Quin fart de riure ens fèiem jugant a amagar a aquella petita placeta del costat de casa. Érem una bona colla. I cada dia venia més gent perquè s’assabentaven del bé que ens ho passàvem plegats. I quan ens enfadàvem? Mare de Déu, sempre ens discutíem pel mateix, que algú havia fet trampes jugant. Quines bajanades. Però ens ho passàvem genial, oi?

Què se’n deuen haver fet de tots aquells nens que ens acompanyaven? Segur que molts han continuat estudiant i han trobat una parella que els estima. Recordo que aquell amic alt i ros se’n va anar a estudiar a l’estranger i ja no n’hem tornat a saber res més. I al seu amic inseparable, el que sempre ens explicava històries de por, se li va morir la mare d’una malaltia. Tinc entès que aquell noi que venia molt de tant en tant... ara no recordo el seu nom... bé, tan li fa, doncs es veu que va tenir una mena de brot psicòtic i el van haver d’ingressar... Bfff... quin greu tot plegat.

Però no tot són males noticies, aquell noi del carrer del darrere ha continuat amb la seva passió i ara ha obert un taller mecànic, ja de petit era tot un manetes. I la meva veïna... sí, sí... aquella que m’agradava tant... està apunt de casar-se i de tant en tant la veig sortir de casa amb el seu xicot. 

Què se n'ha fet de tot allò, amic? Ens hem fet tots molt grans, oi? És estrany, miro enrere i ho veig tant a prop... És com si haguéssim guardat totes aquelles amistats a les golfes i allà, elles esperessin pacientment que algun dia algú les trobi i els netegi el vestit de pols que se'ls ha ficat a sobre.

Calla! Ja està, sí! Ja ho tinc, amic! Per què no organitzem una trobada tots junts per recuperar aquelles velles amistats? Podríem parlar de les coses que hem estat fent durant tots aquests anys, dels estudis i de la feina. Fins i tot podríem portar els nostres nous amics i que es coneguessin amb els antics. Tornaríem a jugar a amagar com quan ho fèiem de petits i ens enfadaríem perquè sempre hi ha algun trampós. Serà fantàstic, tot tornarà a ser com abans.

Som-hi, hem de començar a organitzar-ho tot. Ara que t’has casat has de recordar més que mai les persones que t’han ajuda’t a ser qui ets. Què hi dius? No et sembla bé? Per què no contestes? Amic? No et veig, on ets?