Arbres

Cobrien les llàgrimes arbres

pintats que els havien guarnit,

cançons i promeses complexes

i estrelles amb gust de petons.

                                 

Fugaces paraules portaven

la pèrdua d’un horitzó clar.

Però el cec desig d’aquell somni

s’arrelava fort terra enllà.

Són arbres que no moren mai,

són arbres que volen volar

com vents que cavalquen salvatges,

però mai deixaran d’estimar.

Són arbres que no marxen mai,

són arbres que sempre viuran

dormint en les nits d’algú altre,

presents en cada un dels instants.

Aviat va aparèixer un vent gèlid

que en sec les fulles va arrencar.

L’hivern obligava els desitjos

ferits a migrar sens parar.

Però igual que ocells que esperaven

pacients la calor per tornar,

també l’arbre sap que algun dia

sa primavera eixirà.

I embolcallats amb brises noves

deu mil somriures brillaran.

Amb roses, porquets i balenes

el bell arbre ferm reviurà.

Són arbres que no moren mai,

són arbres que volen volar

com vents que cavalquen salvatges,

però mai deixaran d’estimar.

Són arbres que no marxen mai,

són arbres que sempre viuran

dormint en les nits d’algú altre,

presents en cada un dels instants.