La revolta de Bonamel

Fa tres anys que lluito en la revolta pacífica que pretén tornar la llibertat al poble de Bonamel. El Daniel és el nostre líder i en ell resideix l’esperança de bona part de la societat perquè és el legítim hereu al tron i posseeix la mateixa estima pel poble que el seu difunt avi.

Malgrat els nostres esforços, encara no hem aconseguit mobilitzar prous ciutadans perquè tots els intents de revolta s’han vist frustrats per la tirania del seu pare, l’actual rei, que esclavitza, maltracta i silencia aquells que no obeeixen les seves ordres.

Nosaltres no perdem l’esperança però aquest cop ens acaba d’arribar una noticia terrible. El rei ha capturat diversos membres importants de la rebel·lió i ha anunciat, per primer cop a la història de Bonamel, unes execucions públiques per donar exemple i aplacar d’una vegada per totes amb les discrepàncies a la corona.

—S’ha acabat. —em diu el Daniel capcot just després de rebre la noticia—. Quan executi els nostres companys davant de tothom també executarà l’esperança.

—Hi ha d’haver alguna cosa que puguem fer —insisteixo—. I si reunim homes? Tenim armes!

—No, ja ho hem parlat! el nostre poble mai ha estat violent i els abocaríem a una guerra civil. —S’asseu a un tamboret i ajunta les mans davant del front en senyal de súplica—. A més a més, no podem fer res contra la seva guàrdia reial, només aconseguiríem la mort de més innocents.

Me’l miro inquiet mentre assumeixo les seves paraules. El veig derrotat, per primera vegada després de tres anys en Daniel sembla haver baixat els braços. L’he d’ajudar! Si ell ja no hi creu la causa està perduda i Bonamel viurà captiva fins a la mort del rei o fins i tot més si aquest aconsegueix perpetuar el seu llegat.

—Daniel, no et pots rendir —li dic—. Tu ets l’únic que pot liderar la rebel·lió, ho saps prou bé. Encara no està tot perdut, has de seguir lluitant!

—CALLA! —El seu crit desgarrador em deixa trastocat—. No saps res, no entens res. Demà moriran persones, ho entens? Persones innocents i jo en soc el responsable.

—Tu no ets responsable dels actes del Rei! —replico.

—Sí que ho soc! Han estat condemnats perquè jo els he empès a la rebel·lió. Era més fàcil callar, abaixar el cap i esperar que el temps suavitzés la ira del meu pare. Però no! No ho podia fer pel meu maleit afany de llibertat i justícia. Diga’m, què n’he tret? Morts! Només he fet augmentar el nombre de morts.

El silenci envaeix la sala i es fica a plorar al meu davant mentre jo el miro en la penombra. Per un moment sembla que el temps s’hagi aturat. El veig allà assegut i sento… llàstima.

De cop, però, aixeca els ulls i em mira fixament. Alguna cosa ha canviat en ell que em sobresalta. És aquella expressió que tan bé conec i que sempre precedeix una idea nova.

—M’entregaré —em diu en un to decidit—. Oferiré la meva vida a canvi de les dels presoners. El meu pare creurà haver vençut i m’executarà públicament, el seu orgull l’obligarà a fer-ho.

—Què dius? T’has tornat boig?

—Sempre dius que el poble m’estima, oi? Doncs és l’hora que ho demostrin. Quan jo mori la gent sortirà al carrer, hi haurà una gran revolta. Em convertiré en un màrtir. “El legítim hereu al tron assassinat pel seu propi pare”.

—És una ximpleria, tu no pots morir, ets el nostre líder.

—La lluita continuarà després de la meva mort i ningú la podrà aturar. Tu, amic, la lideraràs pacíficament fidel als meus valors. És la única manera de salvar-vos, m’entens? És un preu raonable. La meva vida a canvi de la llibertat del nostre poble.