El cant de revolució

A la Sara se li fa estrany tornar a veure aquella façana al seu davant. Tot i haver passat set anys des de l’última vegada que va entrar a la casa del Ramon té la sensació que tot segueix igual. Puja les escales a poc a poc, deixant absorbir amb els sentits cadascun dels records que se li desperten, des de l’olor particular de llibres que li recorden el coneixement que va adquirir, fins al tacte rugós de la barana de fusta que tantes vegades va pujar mentre anava a les seves classes de música.

El Ramon està estirat al llit de la seva habitació i la Sara es sorprèn en veure’l tan dèbil. Tot i parlar sovint amb ell per telèfon sobre els seus progressos, feia massa anys que no el visitava en persona i es sent penedida per la seva reacció interna de rebuig en veure’l tan desmillorat. Allà, al seu davant, té la persona que li va ensenyar tot el que sap referent a la música, des de la teoria i la pràctica fins com estimar-la i respectar-la. Ell li va ensenyar els valors de l’ofici, de l’esforç i de la rebel·lia de l’artista.

Fa tot just dos mesos que la Sara va tocar el cel amb el seu concert multitudinari al Palau Sant Jordi. Veient el Ramon defallit se li succeeixen tot un seguit d’imatges, començant amb la seva partida cap a Barcelona quan tenia vint-i-un anys després que ell li donés el vistiplau, i passant per diversos moments rellevants de la seva carrera meteòrica. Asseguda al costat del seu mentor es deixa anar i li llisca una llàgrima per la galta mentre es pregunta si tot l’esforç ha valgut la pena. S’ha guanyat el reconeixement de tot el país però, per algun motiu, es sent esgotada, enfonsada emocionalment i es qüestiona si tot el sofriment ha valgut la pena.

Quan somiava, juntament amb el Ramon, que un dia la seva música seria cantada per totes les persones del país com un himne a la vida, no s’esperava que el preu a pagar seria tan alt. La Sara ja sabia que la corrupció de la indústria musical era promoguda pel règim autoritari que governa i que mai es veuria amb bons ulls que un personatge com ella, que no tenia en compte els cànons estilístics i que no responia a cap llei, tingués èxit. Sempre va ser conscient que li tenien por perquè les seves paraules eren sinceres i la seva música, que bevia de totes les cultures del món, inspirava als oients somnis de llibertat. Però el preu que li han fet pagar amb confabulacions, traïcions i atacs cap a la seva persona li ha fet un mal que, malgrat l’èxit de la seva música, ara sent irreparable.

La Sara es fixa en el Ramon que segueix dormint i pensa que ja no es tornarà a despertar. Just abans d’entrar a la cambra, la seva cuidadora li ha explicat que després del concert del Palau el seu estat de salut va empitjorar greument i, posteriorment, li ha entregat una carta que el Ramon va escriure per a ella uns dies abans. Mentre s’eixuga una última llàgrima, la Sara obre curosament el sobre i la llegeix en silenci:

Ho has aconseguit, Sara! La teva música ha traspassat fronteres i ha anat més enllà de l’art del so. El teu cant és un missatge d’esperança per a totes les persones contra aquest règim que ens oprimeix i ens pren les llibertats des de fa anys. Has vençut! Tothom canta les teves cançons i jo estic molt orgullós de tu.

El dolor del que em vas parlar el comprenc, és el pes de tots els sacrificis que has fet. Ara descansa i recuperat. I després preparat, Sara! Jo ja no et podré acompanyar i em sap molt greu posar-te més càrrega, però preparat perquè això no ha fet més que començar. Ara no et pots aturar. Tot el poble et necessita, tu ets la veu de la revolució!