El somni dels pares del Didet

Per fi ha arribat el dia més important de la vida del Didet. Avui és el dia que es gradua com a músic professional. Tan sols ha de tocar les peces tal com les ha assajat una vegada i una altra a casa. Porta tota la vida preparant-se per aquest moment, d’ençà que els seus pares li van ficar aquesta imperiosa càrrega al seu damunt.

—Un dia seràs músic professional, l’orgull de la família —li va dir el seu pare just després de la seva primera audició quan tenia 6 anys.

Des de llavors, els seus pares es van esforçar per fer del Didet un home de bé, contractant als millors professors particulars de música de la zona i establint una autèntica disciplina militar d’estudi. Els seus pares estaven convençuts que el seu fill compliria els seus somnis d’infància frustrats i van dipositar en ell totes les seves il·lusions.

La veritat és que el Didet no tenia gaire talent, però com que tampoc en tenia per cap altra cosa, no li semblava malament focalitzar-se en la música. Era un jove més aviat maldestre i pensava que almenys amb la música no faria mal a ningú. Era massa optimista.

El seu primer professor va agafar la baixa per ansietat després de quatre mesos de classe perquè no va aconseguir que el Didet fes sonar gens ni mica la flauta travessera nova de trinca que li havien comprat. El seu segon professor encara va durar menys perquè va patir un malaurat accident molt desafortunat: just a la segona classe, el Didet va entrepussar amb tanta mala sort que va anar a parar a sobre la flauta de plata pura i banyada amb or de 24 quilats del professor. Els seus pares es van enfadar molt quan aquell professor els hi va dir que el seu fill no es podria dedicar a la música perquè era massa sapastre. Del tercer... millor no en parlem.... per respecte als difunts.

El cas és que el Didet ha tingut molts professors d’ençà dels seus inicis però cap d’ells ha aconseguit extreure les seves qualitats. El 21è professor que va tenir, per exemple, va deixar la feina dient als pares que el Didet era un diamant en brut, però era tan brut que semblava carbó.

Tot i les crítiques, el Didet mai es va rendir. Gràcies a l’esforç econòmic dels seus pares ha anat superant etapes i ara és allà, amb 54 anys preparat amb les seves partitures al costat de l’escenari. “Res pot anar malament” es diu. Ho ha repassat tot mil vegades: les partitures enganxades, la roba, els horaris, les invitacions i el faristol. Ha arribat el dia de complir el somni dels seus pares. Serà músic professional peti qui ho peti.

El que no havia previst és que just quan el nombressin per entrar a l’escenari s’adonaria que s’havia deixat la flauta a casa. Els seus pares estaven desconsolats però la veritat és que al Didet no semblava que li hagués afectat en excés no poder tocar, deu ser perquè després de vuit exàmens de graduació fallits ja li ha agafat el gustet.