Treu-me les manilles!

La Clara ha perdut la noció del temps i en algun moment s’ha sorprès a ella mateixa delirant. No sap quant temps porta allà tancada però pels àpats que li porta el Xavier intueix que unes dos o tres setmanes. Es nota les cames entumides i les manilles li comencen a encetar els canells. Mentre es pregunta si durarà gaire més amb el cap clar sent les seves passes que s’aproximen.

—Xavier, hi ets? —diu la Clara amb la veu afònica—. Deixa’m sortir, si-us-plau!

Des de l’altre costat de la porta, el Xavier comença a obrir un a un els tres forrellats fent un soroll estrepitós que a la Clara li ressona dins el cap. Quan s’obre la porta, la llum del sol que entra li molesta a la vista però s’adona que se li alleuja la respiració, no sap si per l’oxigen renovat de la diminuta sala o perquè ha intuït una escapatòria.

—Bon dia Clara, has pogut dormir? —pregunta ell amb to amable mentre li omple el plat de menjar.

—Xavier, si-us-plau, no puc més... necessito sortir... —diu la Clara—. Xavier... em sents?

—Això no pot ser, Clara, ja t’ho vaig dir. Has de tenir una mica més de paciència, fins que les coses es calmin... la policia t’està buscant.

—No has de patir, no diré res... Ningú sabrà el que ha passat!... De veritat, Xavier, tu em coneixes, som amics, oi?

—Et penses que això m’importa? El que em passi a mi, dic... M’ofens. —S’ajup per encendre una nova espelma i retirar la consumida.— Tu ets el més important, Clara. Ets aquí pel teu bé.

—Pel meu bé? Hòstia puta, Xavier —diu la Clara cridant histèrica—. Deixa’m sortir collons, si t’importo deixa’m sortir!

—I que tornis amb aquell sòmines amb qui t’havies promès? Ni parlar-ne! No et convé, ja t’ho vaig dir. —El Xavier agafa una escombra i es posa a netejar el terra ple de pols.

—Et penses que tu ets millor que ell? —diu la Clara intentant asserenar-se—. Aquest cop t’has passat... Fot setmanes que em tens tancada a les fosques, lligada com un gos i fent-me pixar i cagar a un orinal... Et sembla normal?... MIRA’M!

—Si m’haguessis fet cas això no hauria passat, Clareta.

—NO EM DIGUIS CLARETA, CABRÓ! No em diguis Clareta... Que et follin! No tornarem a ser mai més amics, no t’ho perdonaré mai això.

—Clara, no diguis això... jo t’estimo com si fossis la meva germana petita, ja ho saps.

—Sí, ja ho sé... però així no, Xavier, així no...

El Xavier s’agenolla al seu davant i li acaricia els cabells. Ella se’l mira amb llàgrimes als ulls. Sense dir res, el Xavier s’aixeca i es dirigeix cap a la porta deixant-la somicant al terra.

—Espera —diu la Clara—. Afluixa’m una mica les manilles, em fan mal...

El Xavier dubta un segon però finalment torna al seu costat. Mentre li afluixa les manilles la Clara li fa un petó que ell no s’espera. Es comencen a besar i fan l’amor.