Despertar (o no)

La Tresa entra a l’habitació de l’hospital de l’Ariadna, la seva filla, que segueix en coma després de l’accident de cotxe que va tenir fa tres setmanes. Allà es troba amb el Marcel, el novio de l’Ariadna que hi ha passat la nit.

—Hola —diu la Tresa.

—Bon dia —respon el Marcel recolzat a la butaca del costat del llit.

—Com es troba?

—Igual. —El Marcel sospira i es genera un silenci incòmode. Tot seguit mira per la finestra mentre la Tresa seu al costat del llit i li agafa la mà a l’Ariadna.— Creus que es despertarà? —pregunta el Marcel.

—La qüestió no és si es despertarà, la qüestió és si vol despertar-se. —En Marcel la mira intrigat, la Tresa li torna la mirada.—­ Què passa? sembla que hagi dit una barbaritat.

—No entenc per què ho dius.

—Au vinga, Marcel, que ja no som nens petits. Saps perfectament que vull dir. —En Marcel s’incorpora cap a la punta de la butaca.

—No, no ho sé.

—Vull dir que l’Ariadna ho estava passant malament. No era feliç.

—Per què ho dius això, per mi?

—No home no, no diguis ximpleries! —La Tresa s’aixeca del llit i se’n va cap a la finestra i mira cap a l’horitzó.— L’Ariadna mai ha estat feliç. Ho saps prou bé. Ella és diferent. Mai no ha entès aquest món, mai la tolerat. Li feia ràbia la hipocresia de les persones, l’absurditat de l’espècie humana... el dolor que genera: la fam, les injustícies, les aparences... No ho podia suportar, l’emmalaltia. Des de ben petita no ha encaixat a cap lloc.

—Tot això ha canviat, ara està amb mi i jo la veig bé. Estem construint una vida junts i no ens va malament. Som feliços!

—Sí, potser tens raó. —La Tresa torna al costat del llit de l’Ariadna i se la mira amb llàstima.— Almenys ho està intentant... intenta tenir una vida normal, ser feliç, sobreviure... però jo la conec molt bé i sé que només porta una màscara. Per molt que ho amagui mai es podrà treure aquest dolor de sobre, sempre es sentirà una estranya.

—Tresa, m’estàs espantant. —En Marcel s’aixeca de la butaca i dona la volta per l’habitació.— No sé a que ve tot això. Crec que estàs una mica atabalada.

—No estic atabalada, Marcel! Sé perfectament quina és la situació. Només dic que si l’Ariadna pogués triar, no es voldria despertar.

De cop l’Ariadna mou una mà i fa una ganyota amb les celles. El Marcel se n’adona i surt corrent de l’habitació per avisar a la infermera.